Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Diverses comunitats que cultivaven arròs al llarg de 660 hectàrees al nord de Guinea Bissau van ser expulsades l’abril de 2010 per Agrogeba, una empresa de la petroliera catalana Petromiralles. El projecte preveia implantar a la zona un model d’agricultura industrial intensiva, amb una inversió de 4 milions d’euros i la complicitat del Govern del país. Informes de les ONG Aliança per la Solidaritat i Oxfam Intermón denuncien que es tracta d’un cas clar d’acaparament de terres amb un impacte social i ambiental greu, incloent-hi la violació de diversos drets humans i de la legislació local. El document detalla com l’empresa va contractar treballadors de manera irregular i utilitza productes químics perillosos per a la salut, cosa que ha incrementat l’escassetat alimentària entre les comunitats i ha fet augmentar malalties com la malària. Quatre anys després, el cas ha arribat al Parlament Europeu.

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A l’abril del 2010, 600 persones van ser desplaçades de les terres que conreaven a Guinea Bissau. Agrogeba, una empresa agrícola dedicada al conreu d’arròs, hi arribava amb un projecte de desenvolupament entre mans i 4,5 milions d’euros per invertir-hi. Ningú no va avisar els camperols de la regió de Bafatá que es trobarien la maquinària d’Agrogeba a les seves terres, amb plena voluntat de quedar-s’hi.

El projecte compta amb la complicitat del Govern de Guinea Bissau, que cedeix a l’empresa tres terrenys per un import d’uns 1.000 euros anuals i per un període de 99 anys. Les negociacions es duen a terme al febrer de 2010 directament amb el primer ministre, Carlos Gomes Júnior, i el gabinet de ministres, i avancen ràpidament. La principal inversió de l’empresa se centra a condicionar unes instal·lacions d’una antiga fàbrica de processament d’arròs i a adquirir la maquinària, proporcionada per l’empresa Agromay, amb seu a Madrid. A l’abril del mateix any, la maquinària arriba als terrenys, a punt per sembrar.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Agrogeba talla el pas als camins i contracta guàrdies armats per evitar que ni les persones ni els animals tornin a creuar els cultius d’arròs on havien treballat des de sempre. Ni tan sols toleren que les vaques dels camperols entrin als seus conreus, i el 2013 n’havien matat quatre i n’havien segrestat 14 més, per les quals demanen un rescat als propietaris de 40.000 francs CFA (uns 60 euros).

L’empresa promet diferents compensacions i paga els pobles que conreen dues de les finques. Ho accepten: malgrat considerar-ho insuficient, veuen l’arribada de l’empresa com una oportunitat de llocs de treball i maquinària agrícola.

En una altra finca, les comunitats s’hi resisteixen: “Aquesta terra ens pertany, encara que ens costi la vida”, afirma a Abc un home de la comunitat Bidjini. Reclamen al governador regional i viatgen a Bissau, on aconsegueixen entrevistar-se amb el president de la República. En un primer moment, aconsegueixen fer retrocedir la maquinària.

Ho explica un informe de l’ONG Aliança per la Solidaritat del gener del 2014 (Marca España. Inversiones españolas que generan pobreza), elaborat a partir d’un treball de camp dut a terme a l’agost del 2013 a petició explícita d’Agrogeba i amb la col·laboració d’una xarxa d’ONG de Gàmbia, de Guinea Bissau, del Senegal, de Mali i de Burkina Faso. La iniciativa sorgeix després d’un primer informe d’Oxfam Intermón de 2013, L’empresa espanyola i els drets humans, que ja apunta aquest cas. “Agrogeba, després [del segon informe], decideix trencar els contactes amb nosaltres i amb les altres ONG que hi col·laboren”, explica Almudena Moreno, coordinadora del Programa de desenvolupament sostenible d’Aliança per la Solidaritat.

El projecte preveu una inversió de 4 milions d’euros i té la complicitat del Govern del país

L’impacte de la inversió

Guinea Bissau ocupa el lloc 177 de 187 quant a Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU. L’analfabetisme voreja el 45% de la població, la majoria rural, que treballa en la producció alimentària.

L’arribada d’Agrogeba suposa el pas d’una agricultura camperola a un model de producció industrial intensiva, cosa que el Govern considera una “fita en el procés de modernització del país”. L’acord entre l’empresa i les autoritats, però, no reflecteix el compromís que l’augment de la producció es destini a abastir el mercat local, no estableix cap limitació mediambiental en l’ús de productes químics ni tampoc regula compensacions socials per a les comunitats afectades.

El fet que el Govern guineà “vengui” la terra a Agrogeba no respecta la pròpia Llei de la terra, que estableix que les finques són de qui les treballa; per tant, de les comunitats que hi cultivaven arròs fins que hi va arribar l’empresa. “El concepte de pertinença de terra és molt diferent del que tenim nosaltres. Allà, en teoria, el propietari de les terres és l’Estat. A la pràctica i segons la tradició, és una cosa ancestral que va de generació en generació”, explica Xènia Domínguez, investigadora en desenvolupament i cultura a l’Àfrica subsahariana.

Les ONG han constatat que l’augment de la producció d’arròs no ha beneficiat les comunitats locals. Malgrat que l’agricultura que practica Agrogeba permeti produir molt més arròs del que ho feia la pràctica tradicional, la majoria se’n va fora de Bafatá, on es ven a tercers; i la quantitat d’arròs per a la gent de la regió és deficitària.

L’empresa ha contractat homes de les comunitats per conrear les seves plantacions, però els sous (d’uns 3 euros diaris segons les últimes comprovacions sobre el terreny) no els permeten mantenir les famílies. Aliança per la Solidaritat també detecta que no tenen contracte ni estan donats d’alta a la Seguretat Social, hi ha retards en els pagaments i de vegades són en espècies, sense que això s’hagi acordat prèviament amb els mateixos treballadors.

A això s’hi afegeix un canvi en el model d’organització social. Abans eren les dones de les comunitats qui cultivaven l’arròs, i ara es veuen obligades a buscar altres terrenys menys fèrtils fora de les plantacions d’Agrogeba on cultivar més arròs o bé anacard per complementar els ingressos de la família. Abans, una família podia fer 40 sacs cada any; ara només en són cinc. “Les dones, que eren qui conreaven l’arròs abans, s’han hagut de desplaçar a una zona més seca, menys fèrtil, que produeix molt menys arròs que abans”, explica Almudena Moreno.

Per desenvolupar el projecte, no es fa cap estudi ambiental. Els productes agroquímics són agressius i s’utilitzen a poca distància del lloc on viu la gent, cosa que fa augmentar la contaminació de l’aire i de l’aigua. Es fumiga amb una avioneta sense control, segons Aprodel, una ONG guineana que treballa a la zona des del 2001. Això representa un risc per a la salut de les persones i dels seus animals i també fa augmentar el nombre de mosquits a les zones properes. La malària afecta fins al 65% de les dones en zones properes a les plantacions, mentre que en regions no afectades per l’activitat d’Agrogeba se situa en el 15%.

L’ús de productes agroquímics fa que hi hagi més mosquits en zones properes i augmenti la malària

El hòlding català del combustible

Agrogeba és una empresa liderada per quatre socis, tres dels quals resideixen a Igualada, mentre que el quart, Jaume Pons, director general de la companyia, s’estableix el 2010 a Guinea Bissau.

El 2 gener de 2014, Pons va ser nomenat Ambaixador d’Igualada, un “reconeixement simbòlic atorgat per l’Ajuntament” als igualadins i igualadines que viuen fora de la ciutat. Després de l’aparició de l’informe que denuncia l’acaparament de terres, algunes persones van demanar explicacions a l’alcalde, però actualment Jaume Pons segueix constant a la llista d’ambaixadors de la ciutat.

El capital d’Agrogeba, però, gira al voltant del hòlding petrolier català Petromiralles, SL, tal com s’anuncia en la mateixa web del grup. L’empresa, una de les principals companyies del sector, va tancar l’any 2010 amb unes vendes de 1.150 milions de litres. Ocupa 120 treballadors, a la seu ubicada al poble que va veure-la néixer: Santa Maria de Miralles, un municipi de la comarca de l’Anoia de només 140 habitants, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).

La petroliera, propietat dels germans Josep Maria i Pere Torrens, va néixer el 1995 seguint el negoci familiar, la gasolinera que tenien els seus pares des del 1967. Set anys després, el 2002, Petromiralles s’estableix com a operador petrolier amb empreses paral·leles a la gasolinera, fins que el 2011 s’agrupen i creen el hòlding que són avui, format per set empreses diferents.

La relació de Petromiralles amb Guinea Bissau va més enllà d’Agrogeba. Al novembre de 2010 forma una societat amb l’operadora aèria Saicus Air, que aconsegueix un contracte per gestionar l’aeroport internacional Osvaldo Vieira, a la capital del país. L’acord, valorat en 30 milions d’euros, és per un període de 30 anys, prorrogable a 15 anys més, segons un informe del projecte “Perspectives econòmiques per a l’Àfrica”, format pel Banc de Desenvolupament Africà, l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic i el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament. El projecte suposava l’entrada de Petromiralles en el negoci de l’aviació i era el primer contracte de gestió d’aeroports firmat per una empresa de l’Estat espanyol al continent africà, segons recollia el diari Expansión. La societat esperava aconseguir uns ingressos de 30 milions d’euros en els 10 anys següents, però el desembre de 2010, amb poc més d’un any de vida, Saicus Air presentava un concurs de creditors i suspenia les seves operacions.

El nom de Petromiralles va associat també amb una presumpta trama, destapada l’any 2013, que hauria defraudat més de 100 milions d’euros de la facturació de l’IVA en la compravenda de combustible. Això li hauria permès rebentar preus i fer competència deslleial, segons fonts de la Guàrdia Civil recollides per diversos mitjans de comunicació en aquell moment. Al juny del 2013, els dos màxims responsables de la petroliera, els germans Pere i Josep Maria Torrens, són detinguts i posteriorment alliberats amb càrrecs. Josep Maria, que en aquell moment era alcalde de Santa Maria de Miralles per CiU, dimiteix el càrrec. Actualment, segueix com a regidor al consistori i el procés continua obert a l’Audiència Nacional.

El mateix Josep Maria també ha estat esquitxat pel cas d’Info-Cobro, una financera de Palafrugell que va presentar un concurs de creditors. Petromiralles hauria endossat a la financera una sèrie de crèdits per valor de 6 milions d’euros, que hauria concedit a empreses participades per la petroliera que passaven dificultats. Malgrat els diversos intents de l’Anuari Mèdia.cat per recollir la versió de Petromiralles, l’empresa ha declinat participar-hi.

Petromiralles va aconseguir també la gestió del principal aeroport de Guinea Bissau

Agrogeba consta com a empresa guineana, però les autoritats espanyoles al país africà n’estan al corrent. “En el concepte ‘Marca España’ és complicat fer-hi incidència, perquè totes les inversions cap a l’estranger són símbol de fortalesa econòmica”, hi afegeix Moreno. “Quan els mitjans donen ressò a aquests temes, sembla que posin pals a les rodes a la inversió estrangera”, hi afegeix Lourdes Benavides, responsable de Justícia Econòmica d’Oxfam Intermón. “Són molt cautelosos”, explica Moreno, i hi afegeix que “TV3 va mostrar-se favorable a explicar-ho, però a l’últim moment va fer-se enrere”.

Inversions estrangeres sota dubte

Les inversions poden acabar sent una via fàcil perquè els empreses puguin establir-se en terra fèrtil sense tenir en compte les conseqüències en l’entorn local. Gustavo Duch, coordinador de la revista Soberanía Alimentaria. Biodiversidad y Culturas, apunta que qualsevol inversió estrangera és benvinguda: “La versió oficial és que representa més ingressos per al país, reactivar l’economia. La realitat és que els mateixos membres del Govern en reben beneficis econòmics”.

En aquest context es produeix l’anomenat “acaparament de terra”, que la Coalició Internacional d’Accés a la Terra defineix com una adquisició de terres on es dóna almenys un d’aquests factors: es desposseeix algú d’una terra violant els drets humans; no hi ha consentiment lliure previ i informat dels usuaris de la terra afectats; no hi ha cap avaluació dels impactes socials, econòmics i ambientals; no hi ha contractes transparents de les activitats, del treball o dels beneficis, o no hi ha una planificació democràtica eficaç, una supervisió independent i una participació significativa.

Després de la crisi immobiliària, la terra fèrtil s’ha convertit en una alternativa més segura on invertir per als especuladors

La terra fèrtil s’ha convertit en un bé molt preuat a escala global, després que l’esclat de la crisi immobiliària del 2007 empenyés els especuladors a buscar alternatives més segures on invertir. La terra fèrtil és el seu nou objectiu: s’hi poden produir des d’aliments fins a biocombustible, que comença a ser font de negoci: “Si s’han de complir les directives de Brussel·les sobre biocombustible, des d’ara fins al 2020 es necessitaran 5,2 milions d’hectàrees de terra, i tres quartes parts seran fora d’Europa”, explica Benavides. Arran d’aquesta especulació, augmenta el preu dels aliments a escala mundial i l’any 2008 esclata la crisi alimentària, que deixa més de 1.000 milions de persones en risc de desnutrició, segons Oxfam Intermón. Molta de la gent que passa gana prové de països l’economia dels quals es basa en l’agricultura, però la majoria dels cultius se’n van amb les empreses que exploten la terra.

L’acaparament de terres és difícil de quantificar, perquè sovint és invisible. Queda molta feina per fer: només a Guinea Bissau hi ha més de 150 casos d’acaparament de terra documentats. Almudena Moreno hi insisteix: “No es tracta només de denunciar. Cal pressionar perquè hi hagi canvis; però, si les empreses no reaccionen, cal persistir en la denúncia”.

El 2014, el cas d’Agrogeba arriba al Parlament Europeu, amb les preguntes dels eurodiputats Willy Meyer, d’Esquerra Unida, i Iñaki Irazabalbeitia, d’Aralar. La Comissió Europea nega que Agrogeba es pugui beneficiar d’un projecte europeu de cooperació a la zona, anomenat AINDA (Actions Intégrées en Nutrition et Développement Agricole), pressupostat en 10,4 milions d’euros i que té com a objectiu obtenir una anàlisi de la situació en matèria de seguretat alimentària i nutricional a Guinea Bissau. Tot i això, el projecte inclou un estudi sobre la cadena de valor de la producció d’arròs a la zona on opera Agrogeba, que inclourà contractes, normes, relacions de poder i comunicacions entre proveïdors, productors, comerciants, transformadors, distribuïdors i prestadors de serveis. Si es confirmen les al·legacions d’apropiació de terres, la UE ho traslladarà a les autoritats guineanes.

Mentrestant, alguns aspectes de la relació entre Agrogeba i els camperols han millorat: en l’última visita d’Aliança per la Solidaritat, ja hi havia alguns contractes de treball i el sou es pagava en metàl·lic. Des de fa tres mesos tampoc no es coneix cap cas de segrest de vaques. A més, el futur de Guinea Bissau passa pel nou Govern, i la gent ho veu de manera optimista. Després de les eleccions de l’abril del 2014, el panorama polític s’està estabilitzant, i les reformes i les noves lleis tenen com a punt de mira la regulació de la terra, tenint en compte la llei tradicional.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019