Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El País Valencià capitaneja la destrucció de llocs de treball per extinció d’entitats públiques des del 2013. Al març de 2014, els treballadors de Canal 9 acceptaven les condicions del preacord de l’ERO resultant de l’extinció de la cadena. Quatre mesos després, però, l’últim informe d’Hisenda preveia l’acomiadament d’un total de 2.519 persones per l’eliminació de 61 entitats públiques. Tot i les mesures de reestructuració del sector, que pressuposaven la reducció de la despesa incontrolada en cada comunitat autònoma, la Comunitat Valenciana es manté, a hores d’ara, com la més endeutada, amb un 36,5% del PIB. Els partits de l’oposició i els sindicats denuncien polítiques de contractació irregulars i dèficits estructurals en alguns ens, al llarg dels 20 anys de Govern del Partit Popular. L’Anuari Mèdia.cat ha parlat amb treballadors i sindicalistes que expliquen les causes i les conseqüències de les retallades de personal en el sector.

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Javier Armesto reposa els seus ulls blaus al davant. Inspira, aguanta la respiració cinc segons, i expira. Enfront de les consignes revolucionàries que envolten la seu de Comissions Obreres, els seus llavis fan una petita ganyota de resignació. L’altre dia al supermercat escoltà una dona que deia que els treballadors del sector públic vivien amb salaris prou alts i que ja estava bé de tant abellot treballant: ja era hora de retallar. Fa un profund bufit i es recol·loca a la cadira. Confessa que a Vaersa, l’empresa pública a la qual pertany i que representa sindicalment, fa tres anys que estan anímicament malament. Gent contractada des dels anys vuitanta que han perdut la feina. Alguns, fins i tot, el subsidi d’atur.

Els treballadors acomiadats de Vaersa, l’empresa pública que actua en matèries de medi ambient, agricultura i pesca, formen part dels 2.519 empleats despatxats en 2014. És la principal conseqüència de l’extinció de 61 entitats públiques valencianes. En 2012, mentre les comunitats veien com els seus ingressos tributaris davallaven pel context de crisi, el mercat financer es tancà. Desconfiava de la capacitat de les institucions per pagar. Al quart trimestre d’aquell any, el País Valencià era la primera comunitat més endeutada en termes relatius, amb un 30,6% del PIB. La seguien Castella-la Manxa, amb un 26,7% del PIB; Catalunya, que arrossegà un 26,4% del PIB, i les Illes Balears, amb un 23,4% del PIB, segons el Banc d’Espanya.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

En aquesta situació, el Ministeri d’Hisenda decidí oferir un Fons de Liquiditat Autonòmica a canvi d’un compromís: re-
duir el seu dèficit. Des d’aleshores s’han implementant decrets llei que aventuren la liquidació d’empreses públiques o la seva redimensió. En el cas valencià, s’ha promès la destrucció de 71 de les 166 entitats que componien el sector públic, una xifra d’entitats sis vegades inferior a la de Catalunya, cinc a la d’Andalusia o la meitat de la de les Illes Balears abans de la reestructuració. Avalat per la reforma laboral i pels seus successius retocs, el sector públic valencià s’està desmantellant.

Abans de la reestructuració, al País Valencià hi havia 166 empreses públiques, una xifra sis vegades inferior a la de Catalunya i la meitat de la de les Illes Balears

Segons Fran Ferri, diputat de Coalició Compromís, la creació d’empreses públiques s’hauria d’orientar a la prestació de serveis necessaris que redistribueixen la riquesa entre la ciutadania. No obstant això, aquesta raó d’existència es pot pervertir. Tot depèn de com s’empre. L’Institut Valencià de la Vivenda (Ivvsa), que buscava garantir el dret constitucional a l’habitatge fa més de 25 anys, ocasionà 131,7 milions de deute públic. En els darrers 10 anys, l’Ivvsa es dedicà “a les grans promocions, a activitats especulatives amb projectes que s’han quedat parats”, apuntà Ignacio Blanco, candidat autonòmic per Esquerra Unida del País Valencià.

L’endeutament endèmic

Com l’Ivvsa, les empreses finançades majoritàriament amb diners públics es constituïren “per evitar els controls administratius corresponents, tant de despesa com de contractació”, segons apunta Rafa Rubio, diputat del Partit Socialista del País Valencià (PSPV). El mateix Javier Armesto nega que s’haja aplicat un fort règim de control sobre els balanços de Vaersa: “L’empresa ha rebut ordres del Consell de deixar factures dels ajuntaments als calaixos. Ha hagut de demanar línies de crèdit per pagar els treballadors. És ací on comencen les pèrdues de les empreses públiques”. En l’any 2012 i l’any 2013, va costejar més d’un milió d’euros per interessos financers dels deutes que ha sumat amb la Generalitat Valenciana.

Des de l’any 1995, la despesa pública ha anat creixent a poc a poc. La bombolla urbanística va generar ingressos conjunturals a les arques públiques. L’Administració valenciana començà a finançar monumentals projectes de caràcter turístic, guiats per horitzons electorals. Són símbols del malbaratament valencià la Societat de Projectes Temàtics, creada en 1996, que arrossegà 650 milions de deute, i la Ciutat de la Llum, el complex cinematogràfic que va rebre de forma il·legal 264,96 milions d’euros del Govern valencià, segons va sentenciar al juliol el Tribunal General de la Unió Europea després de la petició de reemborsament de les subvencions per part de la Comissió Europea en 2012, i la compra del qual es disputa ara entre Francis Ford Coppola i un conglomerat xinès. L’exemple paradigmàtic és l’aeroport de Castelló, que va costar 136,8 milions d’euros i es preveu que, després de cinc anys pràcticament inactiu, Ryanair iniciï dos línies aèries a Bristol i Londres.

“Les empreses públiques valencianes es constituïren per evitar els controls administratius de despesa i de contractació”, afirma el diputat del pspv Rafa Rubio

L’informe sobre el finançament de la Comunitat Valenciana i les seves conseqüències econòmiques de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) i de l’Associació Valenciana d’Empresaris de 2012 assenyalava que la despesa en aquests grans projectes comportà més de 2.600 milions d’euros, un 12% del deute públic valencià en eixe any. L’infrafinançament i la caiguda generalitzada de recursos tributaris explicaria la resta del percentatge, segons Francisco Pérez, catedràtic d’anàlisi econòmica de la Universitat de València i director de recerca de l’IVIE. Entre els balafiaments no es comptabilitzà el deute de Construccions i Infraestructures Educatives de la Generalitat Valenciana (Ciegsa), que en 2012 sumava més de 2.100 milions d’euros, ni el de Radiotelevisió Valenciana (RTVV).

La creació de les dos cadenes de ràdio i tres de televisió públiques proporcionà l’escenari adequat per allotjar gent del mateix color polític que el del Govern. El Partit Popular valencià “va obviar els principis constitucionals de lliure accés i els criteris de mèrits, capacitat i igualtat”, assegura Rafa Rubio. Així, va teixir “una xarxa clientelar”, segons constata Fran Ferri. No solament a RTVV. El grup parlamentari que lidera Mònica Oltra ha denunciat que la meitat d’empleats de les oficines de la Generalitat Jove i del programa EmprenJove són regidors o càrrecs de Noves Generacions del PP.

Com teixir una xarxa clientelar

Manuel Castañeda, representant en el Comitè d’Empresa d’RTVV, va dimitir com a cap dels informatius de la nit de Ràdio 9 per “negar-se que la voluntat política preponderés per damunt dels interessos públics”, explica. “Vaig viure com es creaven places a la mesura de persones concretes, sobretot durant els 15 anys sota les ordres de Vicente Sanz, entre el 1995 i el 2010”.

D’acord amb els pressupostos oficials, els nous canals suposaven l’increment progressiu de la plantilla: amb el llançament de Punt 2 en 1995 s’incorporaren al voltant de 400 treballadors a les 809 persones que tenia l’ens, tal com ocorregué amb Sí Ràdio en 2002, per a la qual contractaren quasi 240 treballadors més. En 2009, amb el Canal 24 hores, es repetia la situació, incorporant més de 300 llocs nous. Les noves cares arraconaven els professionals de llarga trajectòria, que passaren a realitzar programes sense rellevància informativa. El primer expedient de regulació d’ocupació (ERO), declarat nul pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), volia dur a terme “la neteja ideològica definitiva”, segons denunciaren Castañeda i els treballadors més antics.

El mateix representant sindical va explicar que, mentre es premiava els fidels transmissors de les consignes del partit en el Govern amb promocions o augments de sou, es contractava periodistes com a guionistes. La fórmula del “periodista guionista”, ideada per Sanz, els permetia saltar-se l’obligació de passar per la borsa de treball i per processos públics i transparents amb lliure concurrència i reduir un 25% el salari global del periodista.

La Generalitat Valenciana preveia l’acomiadament de 9.000 treballadors En 2014, entre eliminacions d’entitats, reduccions de plantilla i altres reesrtucturacions

Més enllà de la forma d’accés o la sintonia política, a l’edifici de Canal 9 fa més d’un any i mig que no s’encenen les càmeres. A l’altra banda de les pantalles, la ciutadania ha perdut el dret a estar informada en la llengua pròpia. La Generalitat preveu l’extinció de l’Ivvsa, de Ciegsa, de la Societat de Projectes Temàtics, de la Ciutat de la Llum i de 57 entitats més. Si a l’extinció d’entitats se sumen els quasi 6.490 treballadors per reduccions de plantilla i altres procediments de reestructuració, la xifra ascendeix a més de 9.000 persones que aniran a l’atur. Tot un seguit de dictàmens polítics que aspiren a aconseguir la rendibilitat econòmica, amb independència de la raó de ser de cada entitat i dels mateixos empleats. “Per a l’Administració, els treballadors són mers números, menys cost en termes pressupostaris”, sentencia Aurelio Sánchez, coordinador del servei jurídic de la UGT.

Tanmateix, els tancaments o les reduccions han implicat costos addicionals. El TSJCV ha dictaminat a favor dels sindicats de les empreses públiques en almenys 17 ocasions per acomiadaments improcedents. Les indemnitzacions dels 46 despatxats de Vaersa en 2014 han suposat 800.000 euros. En l’empresa que gestionava el transport públic, l’Agència Valenciana de Mobilitat, el tribunal declarà nul·la l’extinció dels contractes de 31 de les 39 persones que la integraven, amb una indemnització de 20 dies per any treballat i l’ordre de reincorporar-les a l’empresa.

Tampoc no és cert que fóra insostenible RTVV, segons Castañeda: “La sobredimensió fou una gran mentida, formulada pel Govern, que pretenia tapar les causes, associades amb corrupteles, del forat econòmic que deixà el tancament”. El mitjà públic es va clausurar en 2013 amb 1.628 professionals, un nombre inferior a les 2.100 persones de la televisió pública catalana i a les 430 de Catalunya Ràdio d’aquest mateix any. La fi de les emissions ha comportat l’absorció de més d’un milió de deute, més de 144 milions per costos laborals i d’assessoria jurídica i més de 200.000 euros pel manteniment anual de les infraestructures. La Generalitat Valenciana destinarà, aquest any, més de 90 milions d’euros per a RTVV, entre les despeses de fun-cionament i les aportacions com a únic accionista per pagar el deute comercial i financer i la segona part de l’ERO.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019