Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Com acostuma a passar l’endemà d’unes eleccions, hi ha titulars per a tots els gustos i les línies editorials dels diaris massa sovint s’imposen a la realitat de les urnes, oferint anàlisis més basats en la voluntat subjectiva que en una visió objectiva.

Encara que hi ha dades incontestables –enfonsament del PP o victòria d’Ada Colau a Barcelona- que ocupen amb raó els titulars principals, des de Mèdia.cat us oferim alguns titulars alternatius. Alguns posant l’accent en temes més secundaris, altres en una lectura diferent a la qual han preferit fer els grans mitjans, o almenys alguns d’ells.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

1. El PSOE perd l’hegemonia de l’esquerra: S’ha parlat molt de l’emergència dels partits nous, però menys d’un canvi molt més transcendent a llarg termini com és la pèrdua de l’hegemonia que fins ara tenia el PSOE al camp sociològic de l’esquerra. Una pèrdua que ja s’havia formalitzat a Catalunya i que ara s’ha estès a la majoria de grans ciutats de l’Estat espanyol. Si fins ara els pactes de govern d’esquerres incloïen només la presència de forces minoritàries com a crosses del PSOE, ara aquest partit haurà de cedir –com a mínim- les alcaldies de Barcelona, València o Madrid. Un canvi històric que pot marcar noves tendències de profunditat en les properes cites electorals.

2. Ciutadans punxa: A pesar de la seva irrupció a la majoria de grans ciutats i parlaments autonòmics, la formació d’Albert Rivera ha quedat clarament per sota les expectatives creades, una dada que està passant força desapercebuda, no com els resultats de Podem a Andalusia, que van remarcar-se clarament com un fracàs quan havien estat molt millors de les que ha obtingut Ciutadans.

La formació taronja ha aconseguit la tercera posició que li auguraven les enquestes a molts pocs llocs. Només la “trampa semàntica” de no comptabilitzar les diferents coalicions amb el suport de Podem ha permès construir titulars on se li confereix una tercera posició global municipalista que no apareix quan es mira municipi per municipi.

El fiasco, a més, és especialment dur a Catalunya, on Ciutadans aconsegueix amb justesa absorbir les baixades del PP –i ni això si comptem els descensos de Plataforma x Catalunya, d’on provenen bona part de militants i candidats. Si comptem la davallada del PSC, el constitucionalisme retrocedeix clarament als municipis catalans per molt que alguns titulars de Madrid pretenguin fer creure el contrari.

3. L’independentisme creix: I si el constitucionalisme baixa, l’independentisme puja. La pujada d’ERC i la CUP és molt superior a la baixada de CiU i el pes d’opcions independentistes ha crescut de forma indiscutible per molt que el procés sobiranista no sigui tan nítid com molts voldrien i es barreja –i més en unes municipals- amb molts altres processos. Com a exemple podem agafar el cas de Barcelona, que alguns mitjans han volgut vendre com referent del fracàs del procés. Els regidors netament independentistes passen de 16 a 18, mentre que els unionistes baixen de 19 a 12. L’espai entremig que abans significava ICV i ara Barcelona en Comú creix de 5 a 11, però cal no oblidar que Ada Colau va cridar a votar Sí-Sí el 9 de novembre, cosa que ICV no va fer de forma inequívoca.

4. La CUP esclata al cinturó metropolità barceloní: Una dada interessant i que ha passat força desapercebuda, segurament perquè a les sigles de confluència no apareixien les CUP com a tals ha estat la seva explosió a l’àrea metropolitana de Barcelona, on el sentiment independentista és més dèbil i on fins ara havia estat més residual. Així, mentre a Girona i la segona corona metropolitana el creixement de la CUP ha estat més moderat, les candidatures àmplies amb suport dels moviments socials locals –una de les marques de la política cupaire- han tingut uns resultats espectaculars a ciutats com Badalona, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet o Cerdanyola. A més d’una més que possible alcaldia a Ripollet. Una altra dada a tenir en compte pels que enterren el procés en aquestes poblacions.

5. L’extrema dreta fora de les institucions: Potser menys important per quantitat de regidors, però no simbòlicament i política és l’enfonsament de les candidatures xenòfobes de Plataforma per Catalunya i Espanya 2000, que perden bona part de la seva representació. Tampoc el gir lepenista del PP a Catalunya ha obtingut massa bon resultat, a excepció de Badalona, on Albiol repeteix.

6. L’alternativa nacionalista ja és real al País Valencià i les Balears: L’enfonsament de les majories absolutes del PP i la fragmentació de l’esquerra ha amagat un titular potser més important: Compromís i Més per Mallorca deixen de ser una opció residual per convertir-se en alternativa de govern. En el cas valencià, és força probable que la coalició econacionalista obtingui l’alcaldia del Cap i Casal, a més d’un bon grapat d’ajuntaments nous. A la Generalitat els resultats estan més ajustats, però els quatre diputats que separen Ximo Puig i Mònica Oltra permet preveure unes converses en quasi igualtat de condicions.

A les Illes la coalició Més ha fet un resultat espectacular –inclosa victòria a Ciutadella- i s’ha quedat a només uns milers de vots per darrere del PSOE.

Aquests dos territoris, doncs, s’assemblen cada cop més a la resta d’autonomies amb llengua pròpia de l’Estat espanyol i s’allunyen de les similituds amb les únicament castellanoparlants.

7. Podem millor quan conflueix que quan imposa la marca: La formació de Pablo Iglesias ha aconseguit la tercera posició en la majoria d’autonomies –excepte Navarra i País Valencià- però en canvi la segona força o fins i tot guanyar allí on ha recolzat candidatures de confluència. El cas més obvi és Barcelona, però també Madrid, Alacant, Saragossa, Cadis i La Corunya.