Lluc Salellas és periodista i autor del llibre El franquisme que no marxa, editat per Edicions Saldonar amb col·laboració amb el Grup Barnils, editor de Mèdia.cat. Aquesta obra de periodisme d’investigació corre a la recerca dels “noms i els cognoms dels responsables de la dictadura que han mantingut els privilegis amb la democràcia”, segons s’explica a la mateixa portada.

Aquest és un llibre que sorgeix de l’Anuari Mèdia.cat.

Sí, la idea va venir d’un reportatge titulat “Nou ministres de Franco sobreviuen a Fraga” que indagava en els recorreguts d’aquests exmembres del govern dictatorial un cop realitzada la transició, quins càrrecs i quins negocis van tenir.

Però el llibre és més ampli.

Sí, amplia el camp de visió i ressegueix la trajectòria de 49 ministres franquistes exercents fins el 1975 que van sobreviure al dictador a més de dels deu catalans –que no fossin ministres- més importants del règim segons l’estudi realitzat per l’historiador Martí Marín. Vaig voler tancar-ho el 1975 per tal que no pogués dir-se que manipulava els períodes històrics, per ser el màxim estricte, tot i que en realitat pot considerar-se com a franquistes tots els ministres que van ser-ho fins el 1978.

A més el llibre està contextualitzat amb un repàs sistemàtic de dades del que va suposar el franquisme i una comparativa amb les transicions a Portugal i Grècia, per tal de tenir una visió de com podien fer-se les sortides a les diferents dictadures similars per època i ubicació geogràfica.

I quines són les principals conclusions?

La primera és que es mantenen els seus privilegis i honors. Títols nobiliaris, noms de carrers o escoles, tots aquests tipus de reconeixements públics els segueixen rebent en democràcia, no hi ha cap tipus de trencament institucional.

La segona és que hi ha una recol·locació que podem dividir en dos grups. Un a meitat es reubica als consells d’administració d’empreses estratègiques –telefonia, aigua, energia, banca, construcció, etc.- moltes d’aquestes públiques en la seva època i la resta molt vinculades a contractes i concessions estatals.

La segona meitat a institucions públiques i partits polítics, bàsicament la UCD i AP, encara que després es retroben al PP, on van ocupar càrrecs de tot tipus incloent els més importants. El més conegut és el de Manuel Fraga, però n’hi ha d’altres com Fernando Suárez, qui va ser ministre de Treball i després vicepresident del Parlament Europeu.

Finalment un petit grup, format sobretot pels militars se la jubila amb retirs molt ben pagats i amb tots els honors.

Així doncs, podem dir que els guanyadors de la guerra passen de controlar el poder polític a controlar-ne l’econòmic?

Sí, hi ha una continuïtat evident en les elits econòmiques i polítiques que a més es perpetua a través dels clans familiars. Podem trobar contínuament rastres de fills o nebots, d’aquests alts càrrecs, com l’expresidenta del Círculo de Empresarios, Monica de Oriol, neboda de l’exministre Ignacio de Oriol.

Tota aquesta relació entre política i economia fa pensar molt en les portes giratòries tan habituals en la política espanyola.

Sí, escrivint el llibre pensava que no sé si el franquisme va inventar les portes giratòries, però és evident que les va popularitzar i instituir com una forma generalitzada de fer política i negocis. Un dels primers casos que trobem és el de Demetrio Carceller, qui va ser ministre d’Indústria i Comerç als anys 40 fins que se n’adona que farà més diners des de fora i es dedica als negocis amb gran èxit, controlant, entre moltes altres empreses la cerveseria Damm.

La traça política es troba només en el PP o hi va haver una infiltració d’elements provinents de la dictadura a altres partits?

Hi ha fills o familiars de coneguts polítics al PSOE i també famílies econòmiques molt poderoses que, com per exemple els Molins, després es vinculen a CiU, però són casos més puntuals. Al marge de casos més a nivell local –on el llibr no hi entra- la relació massiva i directa dels antics franquistes és amb el PP, sigui via AP o UCD.

llibre-llucEn el cas més específicament català, no trobes una relació entre els poders econòmics que van donar suport a la dictadura i que després van acomodar-se amb CiU?

Sí que hi ha algun cas, el més destacat seria segurament Josep Vilarasau, expresident de La Caixa, qui havia estat alt càrrec al Ministeri d’Hisenda, una dada que sovint s’oblida.

Però en termes més generals, el que jo he vist és que el pes polític de la burgesia catalana –em refereixo a càrrecs- durant la dictadura és molt més petit del que li pertocaria per població i potència econòmica. Sí que hi ha una sèrie de nissagues empresarials que es creen després de la guerra amb gent que arriba a Catalunya amb els vencedors –com els mateixos Carceller o els Lara- que tenen més relació amb el poder polític, però són gent que ha seguit més aviat vinculada al PP, igual que la majoria d’exalts càrrecs franquistes catalans, que constitueixen el nucli del PP al Principat.

Compares el cas espanyol amb el portuguès o el grec. Quines diferències hi trobes?

A Grècia es jutja als responsables de la dictadura que, en alguns casos acaben a la presó, tot i que després tornen els clans de poder de la predictadura. A Portugal es commina als militars a exiliar-se a Brasil i sí que es produeix un canvi més profund en les elits i una neteja de les institucions.

Cap d’aquestes coses passa a l’Estat espanyol, on les estructures econòmiques i de poder del franquisme romanen intactes.

Creus que aquesta continuïtat dels mecanismes dictatorials ha marcat l’evolució de la democràcia posterior?

En no haver-hi una ruptura econòmica ni empresarial ideològica amb el franquisme es mantenen una sèrie de tics en les formes de control i en el model econòmic, concentrat en unes poques empreses que mantenen una relació privilegiada amb l’administració –contractes, crèdits, etc.-

Però aquesta contaminació no es limita a l’Estat espanyol. Quan va morir Samaranch, al perfil de The Times assenyalava que van ser els tics franquistes que ell va imprimir al COI els culpables de l’espiral de corrupció en la que va caure.

Un Comentari

  1. Josep-Anton Monfort

    M’he llegit el teu llibre i te l’agraeixo perquè aquest és un tema en el que encara cal fer molta recerca. De tota manera, el teu no ho és. Està bé com a article llarg de divulgació de coses que ja se sabien i està bé perquè en reconeixes les fonts, però queda pendent una gran recerca sobre els catalans de Franco (que aprofundeixi el llibre de l’Ignasi Riera). Dels franquistes a Espanya, necessitaríem una enciclopèdia. Només cal llistar tota la nòmina del PP i una part del PSOE.

    M’ha sobtat que sempre treguis en Vilarasau com a exemple de català franquista. N’hi ha molts d’altres (alguns els esmentes al llibre), alcaldes franquistes a CiU i polítics i empresaris de tota mena. En Vilarasau va ser un dèspota però no és un bon exemple de “franquista acomodat a CiU”. Primer perquè ell no va ser mai un polític, ni franquista ni de cap partit. Ell era un liberal tecnòcrata que va treballar al Ministeri d’Hisenda (primer com a Director General de Tresor i Pressupostos i més tard de Política Financera), després a Campsa i després a la Caixa. Sempre amb perspectiva tècnica (tant discutible i criticable com es vulgui) però no precisament acomodatícia amb els partits. Mai va acatar els dictats de CiU ni de ningú, cosa que li va provocar una llei de jubilació had hominem promoguda per en Mas per treure-se’l del damunt.