Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Les dades publicades indiquen que el nombre d’aturats entre periodistes és molt elevat. Depenent de la font que agafem els números són més o menys espectaculars i també segons si parlem només de periodistes de mitjans o si ho ampliem a professionals de la comunicació. Les dades de l’INE diuen que en 2013 hi va haver més de 60.000 persones a l’atur en el sector dels professionals de la comunicació i la informació. De tota manera, segons PR Notícies s’hauria reduït en els darrers dos anys pel creixement de l’autoocupació i l’alta de professionals com a autònoms.

En els darrers anys els periodistes hem viscut -estem vivint- una reconversió brutal (sí, brutal) del nostre sector: els mitjans de comunicació. Hi ha hagut, i no dic res que no se sàpiga ja, una triple crisi: econòmica global, tecnològica i de model de negoci. Aquesta triple crisi fa que els professionals de la comunicació -com els de molts altres sectors- ens hàgem de, segons la terminologia enterpreuner del moment, “reinventar”. Em pensava que això de reinventar-se estava reservat a artistes pop com David Bowie o Madonna, però ves!, ara ens hem de reinventar també nosaltres. Només apuntaré un detall: potser no ho tenim tan fàcil com les estrelles pop.

Quines han estat les sortides a aquest atur massiu sense precedents? Com deia, l’autoocupació n’ha estat una a partir dels anomenats “nous mitjans” (normalment digitals que sorgeixen com bolets en format tant capitalista com d’economia social), tot i que no han creat l’ocupació suficient com per pal·liar l’atur existent. I la resta s’ha hagut de “reinventar”. És a dir, hem hagut de començar de nou. Molts han deixat la professió i s’han dedicat a altres coses que no hi tenen res a veure. Altres han optat per reubicar-se dins la comunicació en un sentit més ampli, l’únic sector en el qual es valorava la seua dilatada experiència laboral i no havien de partir de zero. Els “professionals” abans coneguts com a periodistes ara ho són “de la comunicació”: la comunicació corporativa, la comunicació pel canvi social, la publicitat, el màrqueting online, la gestió de continguts i de comunitats online, la formació o la consultoria en comunicació, etc. Una evolució que han fet molts periodistes i l’han feta en solitari i seguint la seua intuïció, en molts casos bastant perduts i amb major o menor sort depenent de cada cas personal.

I no ho oblidem: molta gent encara segueix a l’atur en risc d’exclusió (també anomenada pobresa). La crisi no ha tingut pietat i només els més espavilats i, també s’ha de dir, els que han tingut més sort, se n’han pogut sortir. Però fins i tot aquests darrers també tremolen pel seu futur perquè saben que si la “reinvenció” els falla, sortir-se’n després no és fàcil.

I molts que hagen llegit fins aquí diran: és possible fer aquest camí d’una altra manera que no siga sol?

Doncs sí. Sempre hi ha solucions col·lectives front a situació actual que pateix l’aturat: abandonat a la seua sort i que s’ha de buscar la vida tot solet. Es tracta que col·lectivament ens organitzem per a dotar-nos dels serveis i les eines perquè aquest camí de la reconversió no siga tan complicat ni s’haja d’anar tan perdut, ni fent tants pals de cec. I les entitats de periodistes tenen un paper clau en això. Tot i que en aquest cas l’“abandonament” no ha estat només en l’àmbit dels periodistes i forma part d’un model de polítiques d’ocupació que en massa ocasions deixen sol a l’aturat i només l’ajuden de forma personalitzada en casos molt extrems i vinculats a la marginalitat. Cal recordar que les circumstàncies actuals han estat excepcionals: hem viscut una crisi brutal amb un atur massiu que s’ha acarnissat, entre altres sectors, amb el periodisme.

Quan dic abordatge col·lectiu em referisc a un model com el danès, anomenat flexiseguretat, i que, això sí, en aquest cas està impulsat pel govern. En aquest país no es deixa abandonat a l’aturat a la seua sort: se li dóna la màxima protecció social i es fa amb l’objectiu d’aconseguir que trobe treball el més aviat possible. I això s’aconseguix a partir de formació, capacitació i assessorament personalitzat per a la recerca de feina o per al canvi professional si s’escau. “A Dinamarca teníem un 10% d’atur. Una cosa inadmissible. I vam fer exactament això: facilitar l’acomiadament, però sense abandonar a l’acomiadat. Formant-lo, assessorant-lo i mantenint-li les prestacions socials mentre millorava la seva adaptació a les noves tecnologies o aprenia idiomes (…) Li mantenim totes les prestacions de l’Estat de benestar i assistim i protegim a l’aturat: però sols perquè ho deixe de ser com més aviat millor”, diu Morten Olsen, un economista danès, a una entrevista a La Vanguardia per explicar el model del país nòrdic. I, mentrestant, al nostre país es redueixen les prestacions, s’endureixen les condicions per aconseguir-les i se segueix abandonant l’aturat. I, a més, se l’intenta culpabilitzar de la seua situació quan el nombre de desocupats al nostre país supera el 20%. I a Dinamarca es van alarmar amb el 10%! La diferència entre Dinamarca i el nostre país és que els nòrdics ho van veure com un problema col·lectiu i així el van abordar, i al sud d’Europa els vents que han bufat fins ara han estat més bé individualistes.

Mentre arriben, o no, canvis polítics -i per tant els possibles canvis en polítiques d’ocupació-, les entitats professionals tenen un paper clau en buscar solucions col·lectives a aquesta situació. Ha estat el Col·legi de Periodistes de Catalunya el que més hi ha fet: actualment ofereix sessions formatives d’un matí o dos que permeten reubicar-se professionalment i faciliten cercar el propi camí. El problema és que, si bé poden orientar, no capaciten per al canvi professional. I per això molts acaben optant per cursos o màsters de com a mínim 500 hores que sí que et donen els coneixements necessaris. La Federació d’Associacions de Premsa d’Espanya també ha fet algun esforç en aquest sentit. I en alguns casos, no en la majoria, ha oferit formació capacitadora fins i tot amb pràctiques a empreses. Els problemes han estat que són places molt limitades, en àmbits molt concrets i dedicades en moltes ocasions només a menors de 30 anys.

El Col·legi ofereix, a partir d’un programa finançat per la Generalitat, el programa Consolida’t d’ajuda als autònoms que crec molt més encertat però limitat en places. Es tracta d’una iniciativa destinada als ‘freelance’ i emprenedors que inclou formació integral en diferents àmbits acompanyat d’assessorament i consultoria personalitzada per poder fer un pla individual de comunicació, recerca de clients o millores en el projecte emprenedor. En un context tan dur i competitiu és important i necessari l’acompanyament en aquesta reconversió que té tant un caire professional (del periodisme de mitjans a la “comunicació”) com pel tipus de feina (de compte aliè a freelance). Tot i les crítiques que plantege i les millores que crec que es poden fer a aquestes iniciatives, és d’agrair l’esforç que han fet aquestes dues entitats.

Crec que les entitats de periodistes podrien treballar plegades per abordar aquesta situació de forma col·lectiva a partir d’alguna mesa unitària que intente cobrir les necessitats de formació, assessorament i reconversió de molts dels periodistes. Individualment es pot sobreviure però sempre serà infinitament més difícil i dur, i hi ha un elevat risc d’exclusió.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.