Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A la tardor, quan el president Jokowi va accedir al poder després de guanyar les eleccions de juliol, vam tractar les dificultats d’informar des de Papua. Dos col.legues francesos havien patit presó preventiva durant dos mesos i mig. Avui la situació és diferent: el 10 de maig en la visita a l’illa on els independentistas segueixen dempeus, el president va proposar obrir-la als mitjans estrangers, revocant les restriccions que hi imperaven des de feia dècades.

Hi ha peròs. Ho deixava entreveure la informació del The Jakarta Post en destacar “free” entre cometes al titular. “I començant des d’avui els periodistes internacionals estan autoritzats i poden visitar Papua tan lliurement com qualsevol altra part d’Indonèsia” havia dit Jokowi. Aquí hi ha una de les claus. Les deportacions des d’Indonèsia per treballar sense el visat obligatori són habituals en tots els sectors productius i els estrictes codis reguladors s’apliquen a locals i foranis.

Pels que treballen en mitjans de comunicació les restriccions imperen. Es requereix una visa d’entrada tramitada al país d’origen per aconseguir un permís temporal. Fins i tot el corresponsal fixe està obligat a viure a la capital. No sorprèn que fins i tot experimentats corresponsals entrin a Indonèsia d’estranquis. Fan el que ens aconsellava en Ramon Barnils a la Transició: amagar la professió i si convenia dir que eres viatjant de vetes i fils… una feina molt preuada on el tèxtil és sagrat.

Durant tot el maig Papua i els mitjans ha estat al centre del debat. Aprofitant el dia Mundial de la Lliibertat de Premsa, l’AJI (Aliança de Periodistes Independents) va instar al govern que donés per acabades les restriccions d’accés a la regió més oriental de l’arxipèlag amb una llarga història d’abusos dels drets humans. “No hi ha cap raó per mantenir-la aïllada del món” va insistir el cap de l’organització, Sujarwono. Fins avui cal demanar un permís especial a la “Casa d’autorització” que pot trigar anys en atorgar-lo. 12 ministeris i agències governamentals hi estan implicats, així com els militars i la policia.

Els periodistes locals insisteixen que la cobertura mediàtica ajudaria a netejar i fer més transparent el govern i cobrir els casos de corrupció i abús dels drets humans. Però el gabinet del president hi és reticent. Li han canviat el nom a la Casa, encara que mantenen les funcions d’escrutini –res d’espiar-los, segons el ministre Tedjo Purdijatno- de la tasca dels corresponsals amb un “Equip de monitoreig per a periodistes estrangers a Indonèsia”.

Un altre dels que contradiuen el president és el ministre de Defensa, Ryamizard Ryacudu. El 26 de maig afirmava “els hi donarem suport si produeixen bons reportatges, però podem expulsar-los fàcilment si trobem que cometen sedició”. Un expert en lleis internacionals de la Universitat d’Indonèsia, Hikmahanto Juwana, estava esperançat que la cobertura internacional ajudés a eliminar les percepcions negatives sobre el país, però insistia que “no hi pot haver discriminació. Els periodistes estrangers i mitjans estan sotmesos a les sancions del Consell de Premsa Indonesi si els troben culpables de violar el codi ètic periodístic”. No hi ha tracte especial per a ningú. I menys pels que s’interessen per les regions rebels. Human Rights Watch ha denunciat les declaracions ministerials l’endemà mateix.

· Informacions publicades al The Jakarta Post el mes de maig de 2015

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.