Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Passades les eleccions municipals i, autonòmiques, en el cas del País Valencià i de les Illes Balears, la configuració d’alternatives de govern que, en els dies vinents, podrien fer fora de les institucions al PP, s’albira com una gran notícia per la recuperació dels mitjans de comunicació en català.

El Partido Popular ha estat absolutament bel·ligerant amb la presència del català en l’espai audiovisual de les comunitats on ha governat. Durant 20 anys i sota les presidències consecutives de d’Eduardo Zaplana, Francisco Camps i Alberto Fabra s’han perseguit les emissions dels canals de Televisió de Catalunya i de Catalunya Ràdio, fins que han aconseguit apagar, definitivament, el senyal d’aquestes emissores. En paral·lel a aquesta operació, s’ha penalitzat a Acció Cultural del País Valencià, com a propietària dels repetidors i impulsora de les emissions. Tot plegat, una operació calculada per acabar amb la presència d’unes emissores que informaven amb claredat, com no ho feia Canal Nou, de tot el que passava en aquest territori. La pèrdua de credibilitat, el malbaratament, la manipulació informativa i la baixa qualitat de la programació, van produir una pèrdua progressiva de l’audiència de la televisió valenciana, que va passar del 22,1% l’any 1992, al 4,1% el 2013. Finalment, el 29 de novembre de 2013, la Generalitat Valenciana va posar fi a 24 anys de vida de la RTVV i va acomiadar 1.131 treballadors.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Aquesta hostilitat contra la presència del català en els mitjans, és la continuïtat d’una política de liquidació de la llengua i cultura catalanes de l’esfera pública que té lloc tant al País Valencià com a les Illes Balears.

El govern de Jose Ramon Bauzá ha esmerçat grans esforços en l’aprovació del TIL (Tractament Integral de Llengües), amb l’objectiu de reduir, dràsticament, les hores d’ensenyament en català a l’escola, però també eliminant el requisit de conèixer la llengua, de la Llei de Funció Pública o incomplint la llei de normalització en la toponímia de les Illes. En només 4 anys de mandat, Bauzá va fer que es tanquessin Televisió de Mallorca i Ona Mallorca i va deixar sense senyal el Canal Super3/33 i el 3/24. A tot això cal sumar-hi la utilització barroera d’IB3 Ràdio i Televisió, on s’ha immiscit des d’un bon començament, per exemple, exigint que el seu cognom fos pronunciat en espanyol, obligant a “salar” els informatius, saltant-se el català normatiu i formal que s’havia fet servir sempre o acomiadant professionals i contractant-ne de més afins, algun dels quals es va atrevir a demanar públicament el vot pel PP.

Per sort, els resultats del 24 de maig fan que, tot i ser el PP, el partit més votat, tant al País Valencià com a les Illes, l’aritmètica i la política afavoreixi pactes i coalicions de govern dels partits d’esquerra. Això s’hauria de traduir, necessàriament, en un replantejament de fons dels mitjans en català en aquests dos territoris, recuperant les emissions de Canal 9 i Ràdio 9, instant a la reciprocitat de canals entre Catalunya, les Illes i el País Valencià i reprenent la col·laboració en coproduccions, en doblatge i en transferència tecnològica, entre altres. Són tantes les possibilitats però també tant el temps que s’ha perdut aquests últims anys, que no s’hi val a badar. La construcció d’un espai català de comunicació en ple segle XXI, amb les oportunitats que ofereixen les noves tecnologies de la informació i les xarxes socials, dibuixa un panorama que convida a l’optimisme, però cal posar-s’hi immediatament, ha de ser una prioritat de govern.

La proposta de fer uns informatius “específics i desconnectats per al País Valencià”, anunciada fa uns dies pel president de la CCMA, Brauli Duart, mentre no es reprenguin les emissions de canal 9 i, sempre que ho demani la Generalitat Valenciana, és un bon punt de partida per començar a treballar. Sóc dels que crec que estem situats davant del repte apassionant de crear uns mitjans de comunicació pel conjunt de la comunitat dels parlants del català. I per fer-ho possible s’hauran de superar uns marcs autonòmics estrets i les resistències de tot tipus que hi ha, a l’hora d’apostar decididament per un mercat únic i gens menyspreable de prop de 14 milions de persones que té aquest “espai català de comunicació” sobre el que va teoritzar el professor Josep Gifreu als anys 80.

És l’hora que les institucions refacin els ponts, reiniciïn la col·laboració i blindin els acords perquè les futures conjuntures polítiques no malmetin els avenços que es facin a partir d’ara.

Ho dic, sobretot, pensant en el que s’esdevindrà com a conseqüència de les eleccions de setembre a Catalunya. L’inici del procés de desconnexió segur que tindrà efectes sobre l’espai radioelèctric, la reciprocitat de canals i la col·laboració que s’hagi establert i per això caldrà començar a pensar en una futura ràdio i televisió transfronterera. Aquesta figura la regula el Conveni Europeu número 132, del Consell d’Europa i, entre altres disposicions, diu que “les parts es comprometen a buscar conjuntament els instruments i procediments més adequats per donar suport, sense discriminació entre els radiodifusors, l’activitat i el desenvolupament de la producció europea, particularment en les parts que tenen escassa capacitat de producció audiovisual o en àrees lingüístiques restringides.” I aquest és el nostre cas, el d’una comunitat cultural i lingüística que només tindrà futur, si consolida un espai propi de comunicació en llengua catalana.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.