La infecció de diftèria d’un nen a Olot, que ara mateix es troba hospitalitzat en estat greu, ha desencadenat una autèntica tempesta mediàtica al voltant d’un tema poc tractar habitualment: Les vacunes i la gent que per diversos motius –però bàsicament ideològics, de consciència o desconfiança- opten per no vacunar els seus fills amb els perills que això suposa per a ells i per a la societat en conjunt.

El què a priori podria semblar una bona notícia –l’inici d’un debat sobre la importància de les vacunes i el compromís amb la comunitat que implica posar-se-les, ja que la permanència d’una part significativa de la societat sense protecció pot posar en perill el conjunt sencer- ha quedat entelat per algunes de les mancances que arrossega el nostre sistema mediàtic: Manca de rigor, debats pel boc gros, histerisme i criminalització de col•lectius minoritaris.

Davant l’existència d’un corrent d’opinió que defensa la no vacunació, les principals “solucions” ofertes des de les tertúlies són les habituals en aquest tipus de programes: obligacions, sancions i altres receptes aparentment senzilles i immediates. Ni tan sols el fet que ni tan sols els col•lectius mèdics –principals defensors de la vacunació universal- apostin per les mesures coercitives no ha fet reflexionar l’opinió publicada majoritària.

De fet, aquesta forma d’encarar el “debat” podria ser fins i tot perjudicial per a la causa que diu defensar. Per una banda, la criminalització dels col•lectius minoritaris, enlloc de fer-los desistir de les seves actituds acostuma a cohesionar-los i a enfortir-ne les conviccions prèvies. Aquesta conseqüència s’ha estudiat en casos molt diferents inclosa específicament dels moviments que qüestionen les vacunes, en una investigació de l’associació estatunidenca de pediatria, citada en un extens i documentat article que publica avui El País precisament sobre aquest tema.

Seguint amb les tesis d’El País, primer de tot caldria qüestionar fins a quin punt la resistència a les vacunes té incidència social o el nivell de vacunats és prou alt com per a que no n’hi hagi, ara per ara, un perill efectiu per a la salut pública? Apuntar fi quan es parla dels “antivacunes”: És el mateix no vacunar-se de la diftèria que de la grip A? Tenir en compte quin són encara les principals bosses de nens no vacunats: Tal com explica el mateix reportatge, el principal brot de xarampió de l’Estat espanyol dels darrers anys –1.759 casos i un mort- va començar en un barri marginal de majoria gitana a Sevilla. Llavors no va haver-hi cap escàndol mediàtic ni petició de mesures urgents per protegir la població dels “irresponsables”.

S’ha de calcular, també, que el mateix enrenou mediàtic pot provocar precisament l’efecte contrari que es pretén. A partir de l’accés de més veus crítiques amb les vacunes als mitjans de gran audiència en bona part arribades precisament pel debat provocat pot generar que més gent es qüestioni aquesta medicació. I més si tota l’argumentació es basa en un fet anecdòtic –un sol cas de diftèria- precisament l’escenari en que els moviments contra la medicina tradicional són més forts. Avui mateix El Mundo destaca en portada dos casos de perjudicats per les vacunes. Molts pares poden preguntar-se avui: “Què és més greu, emmalaltir de diftèria amb un alt percentatge de cura o morir per una encefalopatia o quedar-se tetraplègic?” Sense una informació rigorosa sobre probabilitats reals entre una o altra opció és difícil prendre la decisió correcta.

Un Comentari

  1. Hernan Collado

    Ieps! No havia vist aquest. Totalment d’acord, si. I crec que el pot subscriure el més provacuna del món!