Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Des de l’auge demoscòpic de Podem ara fa un any, es podria arribar a identificar la cobertura de la formació com un gènere periodístic propi pel volum de material publicat. Un gènere marcat per les fílies i les fòbies i la dificultat de realitzar anàlisis serenes. Darrerament –i amb la punxada de la bombolla de les enquestes aquest gènere havia anat perdent pes per tornar amb força després de les eleccions municipals i autonòmiques parcials. El resultat electoral de Barcelona i Madrid –principalment- ha deixat en evidència un intent de desinflar un souflé que potser no era tan mediàtic com alguns pretenien.

Aquí recollim algunes de les peces més parcials, interessades i fins i tot estrambòtiques trobades, sobretot a digitals escorats editorialment cap a la dreta de forma clara, però també a la premsa econòmica considerada rigorosa.

1. Informe ultrasecret: A Podem el va finançar Chávez, Maduro i Morales per poder clavar cocaïna a Europa. Segons aquesta ‘exclusiva’ de Periodista Digital, finançament internacional de la formació de Pablo Iglesias –fins ara mai demostrat, per molt que se segueixi repetint- ja no seria per aconseguir un aliat a Europa o poder influir en les polítiques espanyoles sinó per una cosa molt més mundana: Aconseguir el control de ports espanyols on introduir cocaïna. A banda que un pla així és probablement innecessari –ara mateix l’Estat espanyol ja és la principal via d’entrada de cocaïna a Europa- el digital opta per remarcar l’exclusivitat de la notícia, segurament per justificar que mitjans amb més potencial no ho hagin publicat abans. Així, no es tracta d’un informe “secret”, sinó “ultrasecret”. A la part gràfica també quedaria per explicar que hi pinta la imatge de Lenin en el fotomuntatge que acompanya la notícia. El dirigent revolucionari soviètic dirigiria l’operació des del més enllà?

2. ¿S’adaptarà el poder econòmic al nou model neocomunista de Podem? Pregunta trampa en aquest titular de ElEconomista.es, puix el que simula ser una interrogació en realitat és una afirmació. Al subtítol, en forma de condicional gens innocent s’hi pot llegir que “podria produir-se una fuga massiva de capitals”. Seguint les tesis del PP, l’articulista assegura que ja hi ha una “imperceptible recuperació econòmica” i que podria veure’s truncada per una victòria electoral de la formació del cercle morat a la que descriu –de forma objectiva i asèptica, se suposa- com “de perfil neocomunista-bolivarià”. Després de dedicar dos paràgrafs a acusar aquest mateix poder econòmic del creixement de Podem per haver creat, juntament amb PP i PSOE, “un sistema desigual a través del capitalisme d’amiguets i la corrupció”, ràpidament s’alerta que “el remei podria ser pitjor que la malaltia” que aplicarà un “suïcidi econòmic”. Així que sense manies l’articulista aposta perquè en cas que Pablo Iglesias aconsegueixi la presidència del Govern espanyol “els poders econòmics [sí, aquests tan corruptes dels paràgrafs anteriors] l’obliguin a adaptar-se al sistema tradicional”.

3. Els grans inversors immobiliaris preocupats per ‘l’efecte Podem’: En la línia de l’article anterior però més específic. Els “grans inversors immobiliaris” podrien desinvertir a un Estat espanyol on ja començaven a posar-se en marxa “grans operacions” en el sector del totxo. Però quins són aquestes inversions amenaçades? Doncs no és precisament projectes d’economia productiva que generin llocs de treball, sinó que el que podria frenar-se és l’entrada de fons voltor amb ganes de quedar-se grans lots immobiliaris a baix preu intensificant –en cas necessari- els desnonaments. Aquest és el cas de Blackstone, interessat en bona part del patrimoni de l’antiga Catalunya Caixa i que s’ha convertit en un dels principals enemics de la PAH. Al reportatge, però, no s’explica així, sinó que es ven aquests fons –entre els que també hi ha Goldman Sachs- com que “el desnonament és l’últim dels recursos que empren aquest tipus de carteres i que el seu objectiu principal és realitzar quites de deute per tal que el crèdit sigui viable o dacions en pagament a canvi de quedar-se el pis”. O sigui que just quan estava a punt de solucionar-se el problema de l’habitatge arribarà Ada Colau i ho engega tot en orris.

4. L’exèrcit, preocupat per l’auge de l’extrema esquerra: Als militars sembla que els preocuparia tant la seva mateixa situació material –temen més retallades- com “la general d’Espanya” pel “coqueteig d’aquestes formacions amb el separatisme”, així, sense més dades. Com és habitual en aquest tipus de temes, l’article no cita cap font identificable més enllà “d’alts càrrecs”, però segurament és el més anguniós d’aquesta selecció. L’intent del periodista de ser tranquil·litzador probablement encara ho empitjora més: “Els militars no actuaran pel seu compte, no expressaran públicament el seu descontentament (…) perquè ‘això significaria perdre la confiança del poder polític i quedar-se sense cadira’”.

5. Podem domesticat: Trencant la tònica catastrofista dels anteriors articles, l’editor de El Confidencial Digital considera que el partit del cercle morat ja està “normalitzat” i és equiparable a la socialdemocràcia nòrdica i que, per tant, ja no ha de fer por. Això sí, no s’està de recordar que en els seus inicis Podem va promoure la “violència al carrer en no poques de les seves convocatòries”. Com qui no vol la cosa…

6. Pablo Iglesias substitueix Tania Sánchez: Il·lusionat amb Irene Montero, de Podem: Probablement l’article més frikie de tots. La peça no només entra a cobrir la vida privada d’un polític seguint els cànons de la premsa rosa –un fet que fins ara cap mitjà s’hi havia atrevit- sinó que a més ho fa sense pràcticament cap dada. Davant la negativa de cap font a comentar el tema –completament comprensible- el diari tira del dret i utilitza off the record per tal d’assegurar, complint amb les expectatives generades pels tòpics, que “tenen una relació, encara no respondria als cànons habituals d’un festeig”. Però, l’article va fins i tot més enllà i analitza durant “un minut” dues fotografies extretes dels respectius comptes de Twitter per concloure que “es van prendre al mateix despatx a la mateixa hora, probablement se les van prendre entre ells”

7. L’auge de Podem ja passa factura: L’editorialista de Libertad Digital encara no té clar qui va causar la crisi econòmica de 2007 –probablement tothom, o sigui ningú,- però en canvi ja pot afirmar amb rotunditat que si l’Estat espanyol torna a enfonsar-se en la misèria, els responsables seran els resultats electorals del 24-M. “Importants projectes per a la generació de riquesa i treball” –que no se citen- ja han estat frenats i, de fet, ho aplaudeix i comprèn, vistos el “compendi d’absurds i inútils malbarataments públics, abusives pujades fiscals i, sobretot, un atac directe contra la propietat privada i la seguretat jurídica”. Ningú reconeixeria la gestió del PP en aquesta definició.