Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Sóc al tren. A la línia R14, una d’aquelles que sistemàticament cada vespre van amb retard, entre 10 minuts i mitja hora. Al seient del meu davant, un nen mira a través de la finestra. “Allà hi ha una escala molt gran!” diu a l’home que té al cantó. “Pare, quina és l’escala més gran que hi ha?”, afegeix. L’adult, superat per la pregunta, fa com que no l’ha sentit.

En el moment menys esperat la curiositat ens envaeix, com al xiquet. Habitualment hi ha qui et diu: “escolta, tu que ets periodista, per què…?”, aplicat a qualsevol tema inimaginable. “Una cosa: tu que ets periodista, què passa amb…?”, per una qüestió que has seguit d’esquitllèbit. “Els periodistes ja deveu saber com…”, d’un tema que ni sabies que existia. “Ara que hi penso; tu que ets periodista, potser sabràs qui…?”. Ni la més remota idea. “Bé, tu que ets periodista, ja deus saber quan…”. Coi, que està planificat? “A vosaltres, els periodistes, ja us hauran dit on…”, quan els protagonistes ni t’han explicat res.

No són pas poques les vegades que amics, familiars, companys, coneguts o saludats et demanen que els expliquis algun fet, hagi estat més o menys noticiable i hagi estat mai tractat o no. I quan no els pots donar resposta perquè ho desconeixes, no és estrany veure cares de decepció. Com si, pel mer fet de ser periodista, ja tinguéssim accés directe i immediat a tot el coneixement universal.

Tampoc és estrany. Per una banda, et veuen que vas informant, analitzant, opinant, parlant… de diverses realitats que, aparentment, són inconnexes entre unes i altres. Que el teu repertori de coneixences, entrevistats i temàtiques és més o menys ampli. Però sembla que s’obliden que ho pots fer després de recerques, de contactes, pel teu bagatge, per les teues experiències…

És saludable envoltar-te de no-periodistes, mantenir contacte amb gent diversa, de professions de tota mena, d’estrats socials variats, d’interessos diferents, amb rutines que no siguin les pròpies, usuaris o no d’informació de qualitat… Aconseguir-ho és una riquesa impagable a nivell personal i professional. Ja sigui per tocar de peus a terra, per detectar interessos, per enriquir-te en coneixements, per aixecar temes o per saber com tractar-los quan apareixen.

Per seleccionar les temàtiques o les persones que es convertiran en notícies, reportatges, entrevistes s’agraeix poder copsar els interessos d’aquells que seran els teus receptors. És impossible saber de tot però ignorar la pregunta del nen com fa el pare quan estem exercint de periodistes només ens portarà a ser un tren de la línia R14. És a dir, a ser un mitjà infrautilitzat i d’utilitat relativa. En el cas del ferrocarril, fruit de la desídia de governs i RENFE. En el cas periodístic, per la nostra. Però, ep!, no tot s’hi val per l’audiència!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.