Vivim dies d’una intensitat política insòlitament alta. Tant és així, que si fem cas dels telenotícies, butlletins radiofònics i portades dels diaris de paper i digitals, gairebé podríem afirmar que la informació política està vivint una mena d’èxtasi. Hi ha titulars entusiastes i n’hi ha de catastròfics, tot depèn del mitjà, però el que està clar és que la gran majoria de titulars són grans, molt grans.

Tot es mou, diuen els analistes. I sí, políticament sembla que tot s’està movent, i a més a més, ho fa cap a l’esquerra. Canvi és el substantiu més suau dels titulars, que han arribat a emprar termes com revolta o revolució.

Ara bé, per damunt i per sota de les revoltes i revolucions polítiques hi ha un poder impertèrrit, un poder al qual res del que passa a l’esfera pública l’afecta estructuralment, perquè hi és sense ser-hi i es belluga sense haver de moure’s. Un poder que tothom coneix com a serveis secrets o d’intel·ligència.

I aquests serveis secrets i intel·ligents no estan gens amoïnats pels canvis de colors dels ajuntaments o dels governs regionals. Ells van a la seva i, peti qui peti, avancen a marxes forçades amb l’objectiu de fer realitat el malson profetitzat per George Orwell, quan va crear el Gran Germà.

El mes passat l’assemblea nacional francesa va aprovar una llei que permet que els serveis secrets reclamin dades personals als operadors d’internet. A Alemanya, aquest mes de juny també s’està debatent una ampliació de la llei de retenció de dades. Una ampliació a favor dels serveis secrets, no dels usuaris d’internet. Una ampliació que també s’aprovarà al Regne Unit, on ja fa temps que es debat al voltant del que en diuen la Llei dels Tafaners. A Anglaterra, fins ara hi havia hagut controvèrsia, però la victòria per majoria absoluta de Cameron aplanarà el camí de la nova llei.

És a dir, que mentre aquí els titulars -digitals, de paper, radiofònics o televisius- bullen parlant de canvis, de sacsejades, de cops de timó, etc, etc, per damunt i per sota els grans estats de la Unió van aprimant la llibertat a la xarxa.

I poca broma, perquè tot i que les lleis s’estan debatent en els parlaments, el cert és que tant els parlaments com els governs tenen molt poc marge de maniobra perquè, a la pràctica, els serveis secrets fan i desfan al marge de les legislacions. Les lleis, doncs, no engegaran cap campanya d’espionatge massiu. Això ja s’està fent. El que faran les lleis és donar cobertura política a l’espionatge. Les lleis es fan per salvar les espatlles dels polítics quan algun cas d’espionatge s’escapi de les mans dels serveis secrets, cosa que anirà a més a mesura que l’espionatge s’accentuï.

Vivim, doncs, un temps paradoxal, en què mentre l’escena política sembla que s’estigui revolucionant cap a l’esquerra, per damunt i per sota s’està legislant en la direcció totalment contrària. Vaja, que cada dia que passa s’acosta més i més la realitat profetitzada per George Orwell a 1984 i, també, per Aldous Huxley a Un món feliç. Alerta, doncs, amb els focs d’encenalls.