Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Avesat com estic a la manca de llibertat informativa que existeix a Lleida, res no em podia fer pensar que el destí em reservava el regal de Reis més enverinat de la meva vida. L’atemptat al setmanari francès Charlie Hebdo em va deixar en un irremeiable estat de xoc mental i, també, físic. I és que les cames em feien figa, les mans em tremolaven i els ulls no em deixaven veure-hi a través de la tela d’humitat que s’hi havia format. No vaig dormir, i com jo, segur, moltes altres persones que no es podien fer la idea que una font que semblava inesgotable, aquella d’on raja la llibertat, havia abocat la seva última gota.

L’endemà, ferm i decidit, vaig disposar-me a fer l’únic que sé fer i, tanmateix, l’únic que he fet al llarg de la meva vida: informar. No em tocava a mi donar veu a l’atemptat del dia anterior, sinó que el millor homenatge que els podia fer a aquells valents caiguts era seguir treballant en les meves petites coses. Però aquell esperit enèrgic es va fondre quan un nou atac a la llibertat, ara sense armes, m’abatia com un animal salvatge en una selva que ja no em sentia com a pròpia.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un centenar de persones es van reunir davant de la Paeria per denunciar l’atemptat del dia abans. Un cop més, però, els ciutadans, pilar fonamental de la llibertat d’expressió, van ser substituïts pels polítics de torn, salivant al mateix temps que pronunciaven conceptes com “llibertat informativa”, “dret a la informació” o “llibertat d’expressió”. Els mateixos polítics que no concedeixen entrevistes sense tenir les preguntes d’antuvi, que faciliten compravendes de mitjans, que subvencionen determinats diaris a canvi de favors, que envien informacions a uns i les amaguen als altres, que truquen per soterrar una notícia o que no es mullen a l’hora de donar suport a publicacions similars a Charlie Hebdo però amb accent ponentí com ara La Quera… En definitiva, els mateixos polítics de moral pervertida que s’apressen a aparentar una moral elevada, uns polítics als quals algú els hauria de recordar que aquella informació que per a nosaltres és un dret per a ells és un deure. Perquè no té el mateix mèrit defensar la llibertat d’expressió el dia després de rebre un atac que fer-ho el dia abans.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019