“Els mitjans de comunicació són els exèrcits del segle XXI”, va dir Ramon Barnils. I si una cosa ha demostrat el ‘tuitgate’ madrileny de la setmana passada és que els nous governs d’esquerra transformadora es troben totalment desarmats en plena batalla. El posicionament d’El País em sembla especialment remarcable. Tres dies de portades i dos editorials per informar que fa quatre anys, una persona que llavors no tenia cap càrrec públic va fer unes piulades desagradables justament per demostrar que… I bla bla bla… Perquè en realitat a ningú o gairebé ningú li importa el context que què van produir-se els fets. El realment important era destruir el regidor, inferir una baixa al bàndol enemic.

Obro parèntesi: Resulta especialment irònic que l’escenari de la derrota hagi estat precisament Twitter, el que havia de ser l’arma secreta definitiva que despullés l’armada mediàtica del capital i la descobrís com el tigre de paper que és. Tanco parèntesi.

Però la realitat és que, ara per ara, l’única força capaç d’imposar una agenda i un relat és l’espiral inacabable de tertúlies de ràdios i televisions. Les portades impreses no són sinó els argumentaris que després bombardejaran les divisions Panzer dels mitjans audiovisuals a còpia de repetir-les fins al cansament.

Sent sincers, en aquesta terra de trinxeres que són ara els mitjans -i quan no ho han estat?- TV3 i la CCMA s’han convertit en l’objectiu a abatre precisament per ser l’únic arsenal mínimament potent del sobiranisme. Les crítiques que es guanya la televisió pública catalana no són tant per trobar-se aliniada, sinó per estar-ho al “bàndol incorrecte”.

Però amb quines armes compten els alcaldes i consellers de Compromís mentre no reobrin Canal 9? I Ada Colau i les altres alcaldies per la ruptura com Badalona o Sabadell? O els batlles de MES? Alguns digitals? Els mitjans municipals? Una Ib3 que ara per ara controlarà el PSOE? I ja veurem quin paper jugaran mitjans i periodistes que fins ara han mostrat certa simpatia cap al canvi. L’exemple d’El País és a la vista i els límits dels mitjans progressistes es troben en les butxaques dels seus accionistes. Quants casos similars apareixeran els propers mesos?

Sí, és cert. Han arribat fins aquí sense aquestes armes, però tot i que el camí fins ara ha estat terriblement difícil, és ara quan comencen les veritables dificultats, es podria dir parafrasejant el dirigent del FAN algerià de La batalla d’Alger, la mítica pel·lícula de Gillo Pontecorvo.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.