Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Tornant del cap de setmana, m’assabento que el protagonista dels últims dies és un home alemany que, prenent-se al peu de la lletra la sentència de separació que l’obliga a lliurar a la seva dona la meitat dels béns que havien comprat quan estaven casats, ha decidit tallar per la meitat tots els objectes que compartien: cadires, televisors, ordinadors… i, fins i tot, el cotxe. Sembla que l’home ha posat a la venda les meitats que li corresponen i una plataforma de subhasta per Internet ha rebut onades d’ofertes per les peces. Seria un cas curiós d’explicar als companys a l’hora de dinar, però resulta que la notícia no és real, sinó un muntatge de l’Associació Alemanya d’Advocats, que es va inventar la història per cridar l’atenció sobre un fet que molt poques parelles tenen en compte. El diari Público, que va publicar la notícia com a certa, ja s’ha retractat de l’error i ha demanat disculpes públiques. Tot i que no va ser l’únic mitjà que es va empassar la falsa notícia, sí que ha estat un dels pocs que ha demanat perdó. De fet, tal com explicava ahir Mèdia.cat, La Vanguardia, Telecinco o El Economista, també es van fer ressò de la mentida. Com pot ser que mitjans presumptament seriosos i amb una llarga trajectòria, que compten amb la credibilitat de milions de lectors i espectadors caiguessin en un parany com aquest? Realment van ser víctimes d’una campanya publicitària encoberta o són ells els qui fan trampes?

Aquest no és un cas aïllat, ja que darrerament s’ha instal·lat entre nosaltres la cultura del clic. Cliquem per dir que ens agrada alguna cosa, per publicar-ne una altra, o per comentar allò que hem llegit. Alguns nous mitjans de comunicació -i també les versions digitals germanes dels mitjans tradicionals- han cregut que calia lluitar a qualsevol preu perquè els seus webs encapçalessin la cursa de visites. Així, han anat deixant de contrastar la informació per poder ser els primers de publicar-la. De vegades, i més enllà de les faltes ortogràfiques que ja són greus de per sí, això els porta a rectificacions a corre-cuita, a ampliacions que canvien el sentit de la notícia, o a desmentir falses històries, com és aquest cas. Fa un temps, una col·lega que treballa a la versió digital d’un dels diaris més llegits a Catalunya, m’explicava que és norma de la casa fer tot el possible per ser els primers de publicar totes les notícies, encara que sigui tan sols un titular i que calgui modificar-lo després. L’important, doncs, és aconseguir un bon grapat de clics, encara que això sigui a costa de desinformar, confondre o, fins i tot, mentir als lectors.

El fet és especialment greu quan el mitjà no rectifica i deixa que aquestes històries continuïn publicades, sense reconèixer l’error, com és el cas de La Vanguardia, que basava la notícia en la que havia publicat el Daily Mail, un dels diaris més sensacionalistes de la premsa britànica. Precisament, la cantant americana Amanda Palmer va dedicar aquesta cançó al tabloide, com a crítica per la publicació d’una notícia, amb fotografia inclosa, sobre un dels seus pits, que es va escapar del sostenidor durant un concert a Glastonbury el 2013. En aquella ocasió, lluny de fer cap crònica musical o d’ambient, el diari es va limitar a explicar l’anècdota i apuntar que no era estrany veure Palmer actuar en roba interior o peces de vestir provocatives. Tenint en compte de quin tipus de font beuen alguns dels diaris més llegits a casa nostra, no és estrany, doncs, que d’un temps ençà, el cos -sobretot el de les dones- s’hagi convertit en un reclam habitual de clics. També ho són les desgràcies personals, els accidents, els crims, o la vida sentimental de personatges coneguts, és clar. I és que el periodisme a cop de ratolí ha portat alguns mitjans el més a prop del que havien estat mai d’aquella premsa groga, que tan maleeixen les facultats de periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.