Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Kim Jong Un, el dirigent de Corea del Nord, ha tornat a ser notícia a tots els mitjans després d’haver, presumptament, executat Ma Won Chun, arquitecte del nou aeroport de Pyonyang, la capital del país, per “no agradar-li el projecte”. Uns fets que reforçarien la tesi que no sols Corea del Nord viu sota una fèrria dictadura, sinó que el dictador és una persona ridícula extravagant i cruel, capaç d’assassinar les persones més properes pels motius més absurds.

L’anterior cas similar va succeir al mes de maig, quan el mateix Jong Un hauria executat el seu ministre de Defensa, Hyon Yong-chol, per haver-se adormit durant una desfilada i ho hauria fet, a més, utilitzant un míssil terra aire, o bateries antiaèries, segons el mitjà. I encara abans, el desembre del 2013, hauria fet devorar per gossos el seu oncle –i alt càrrec- per, presumptament, intentar un cop d’Estat. I amb ell el conjunt de la seva família fins a 200 parents

El problema prové quan s’analitzen les fonts. L’extravagant i cruel assassinat de Yong-chol va ser posat en qüestió quan pocs dies després de la seva suposada mort va aparèixer a la televisió nordcoreana. Podia tractar-se d’un muntatge propagandístic del règim, però no és el primer cop que ressusciten represaliats nordcoreans i els mateixos serveis secrets de Cora del Sud, els qui havien difós la notícia, van reconèixer que potser “havien comès un error d’anàlisi”. Però si ni tan sols sabien amb certesa si estava mort, com podien assegurar amb tanta exactitud els motius, el lloc i la forma de la mort? Precisament els detalls que feien tan viral la notícia a escala global? També l’atac caní com a forma d’execució ha estat posat en dubte.

En el cas de l’arquitecte aeroportuari, l’esquema s’ha repetit punt per punt. La “prova” de la mort de Ma Won Chun –que més aviat que l’arquitecte era el responsable polític de la construcció- seria que no apareix a les fotografies de la inauguració de la infraestructura difoses per la premsa nordcoreana. Després, uns “reporters” –sense especificar- van investigar els fets per descobrir que l’arquitecte havia estat executat el novembre del 2014 després de ser acusat de corrupció. Només aquesta versió dels fets ja contradiu el titular, ja que no només no tindria cap relació amb el disseny, sinó que a més ni tan sols és recent. Però, a més, tornem al mateix problema de fonts. Aquest cop els mitjans espanyols han enllaçat una notícia del rotatiu sensacionalista britànic Daily Mirror, que al seu torn feia referència a informacions aparegudes al digital especialitzat amb política asiàtica Diplomat, qui al seu torn cita un “oficial sudcoreà anònim”.

Una cadena que ens aboca a una nova pregunta: Quina credibilitat tenen els serveis secrets sudcoreans –país que encara està formalment en guerra amb el seu veí del nord- com a font sobre aquest tema? És obvi que és quasi impossible obtenir informació independent sobre Corea del Nord i la dificultat de confirmar les filtracions dels seus enemics sudcoreans, però amb aquestes condicions, val la pena donar tant de ressò a uns fets tan dèbils basant-se només amb la seva espectacularitat?

Hi ha moltes coses i molt greus a denunciar de Corea del Nord, però resulta més aviat curiós que la majoria es refereixin a fets més aviat anecdòtics, com la construcció d’una pista d’esquí o que de l’anomenat “país més hermètic del món” n’arribem a saber la despesa en conyac del seu exdirigent.