Entrevista a Sergi Vicente, director de Barcelona Televisió

La primera pregunta és obligada: Què ha passat amb el programa La Rambla?

Molt fàcil, des que jo vaig entrar a dirigir BTV no havia encara dissenyat la programació, que era la que hi havia quan vaig entrar i no tenia sentit fer-ho llavors, sinó que era més lògic esperar a final de curs per tal de dissenyar una nova graella de cara a setembre.

Llavors planifico aquesta nova programació segons els criteris de servei públic que té BTV i el pressupost de la que disposa i una de les decisions és no mantenir La Rambla. Això que diré ho faré amb tots els respectes vers la feina feta i pels professionals que hi han participat: Puc estar d’acord amb la pluralitat que ha suposat La Rambla com a espai de debat, però no m’agrada gens el format. Ara mateix la tertúlia és un espai sobreutilitzat i monòton i al nou curs apostarem per una cosa diferent, que incideixi més en la profunditat i en aportar claus. Serà un espai informatiu també, però en un format diferent.

Doncs s’ha parlat molt de censura…

Pot especular-se amb una lectura política de la decisió, però jo n’estic completament al marge.

Ada Colau no només no m’ha dit res, sinó que jo no responc davant d’ella, sinó davant un Consell d’Administració format per gent independent. A proposta de partits, és cert, però no militants estrictes i que a més no reprodueixen les majories del consistori, sinó que hi ha un representant a proposta de cada partit present l’anterior legislatura. Ara mateix són CiU, PP, PSC i ERC, ja que el d’ICV va renunciar per incompatibilitats.

Amb aquesta explicació entenc que tampoc va rebre mai pressions per part de Xavier Trias.

Mai. Però és que ni tan sols va ser ell qui em va nomenar, sinó que va ser aquest Consell d’Administració.

Però la teoria de la mà negra és molt creïble. Fins aquest punt tenim interioritzat l’intervencionisme dels polítics als mitjans públics?

[riu] Tens tota la raó en aquest punt. No pots imaginar el que em costa fer entendre a la gent l’anormalitat de la nostra situació d’independència, inclosos molts companys periodistes. Fins i tot jo mateix ho pensava quan vaig presentar-me per a la plaça i la meva era una candidatura escèptica. Pensava que el concurs era una formalitat buida i em vaig sorprendre quan vaig ser escollit.

En certa forma escollir un periodista amb llarga trajectòria a l’estranger i per tant allunyat de les relacions habituals en les direccions de mitjans ja era una aposta del Consell d’Administració en aquest sentit?

Sí, suposo que buscaven precisament aquest perfil. En haver estat fora molt de temps no tinc herències ni padrins. Tinc les mans més lliures i suposo que va fer-se així per tal que no pogués ser qüestionat.

L’altre conflicte obert ara mateix a BTV és laboral. Recentment representants del Comitè d’Empresa explicaven a Mèdia.cat com l’externalització, a banda de la pèrdua de drets laborals, generava situacions difícils en la gestió diària, arribant a donar-se casos ridículs.

Haig de reconèixer que quan vaig arribar vaig trobar coses que no hagués imaginat, però és el model que tinc i l’haig d’aplicar, no criticar. Potser en un futur, quan no tingui les responsabilitats actuals emetré la meva opinió.

Sí que és cert que a vegades s’han donat situacions com les que tu anomenes com “ridícules”, però també t’haig de dir que en la majoria de casos apliquem el sentit comú i resolem el dia a dia de forma pràctica.

Des del Comitè d’Empresa defensen la internalització i tenen els seus motius, però jo no et defensaré un model ni l’altre, crec que la meva funció no és aquesta, sinó definir una televisió amb els recursos i model que tinc.

Doncs parlem del model de televisió.

En aquest aspecte crec que és fonamental que entenguem que el model clàssic –graella, franges d’audiència, etc.- té els dies comptats. Les televisions tenim el dilema d’haver de continuar fent televisió clàssica i al mateix temps estar avançant-nos als temps que vindran. Per això cal ser més atrevits, transgressors fins i tot i entendre que, sobretot en el cas de BTV i els seus recursos, no ho podem fer sols. La nova televisió ha de ser més participativa, compartir, aportar… crear una xarxa col·laborativa que permeti fer més amb els recursos actuals. En aquest sentit vull destacar el conveni de col·laboració amb la Universitat Pompeu Fabra per explorar la creació de nous formats.

També hem impulsat el BTVLab, un projecte per fomentar la innovació i al mateix temps obrir la televisió a la gent que tingui projectes i banc de proves de coses noves.

Moltes vegades s’ha pensat la televisió local com una generalista però en petit. Això ha estat un error?

Bé, el que passa és que BTV no ha estat mai una televisió exactament local. Sí, fem informació de proximitat i en aquest sentit volem reforçar la presència dels continguts dels districtes als informatius però sense caure en el localisme. Però al mateix temps Barcelona és la capital mediterrània de moda, va més enllà dels seus barris.

Així que BTV sempre té una certa tensió entre la seva ànima més local i la més global. És un equilibri difícil però positiu que jo definiria com a “glocal”.

També hi ha la sensació que en els mitjans locals s’ha passat d’un gegantisme difícil de justificar a una precarietat absoluta –quan no s’han tancat- com si els mitjans públics fossin prescindibles.

Penso que la televisió pública es justifica, però que també ha de fer coses que la justifiquin. Cal fer una programació de servei públic i al mateix temps aconseguir un nivell d’audiència significatiu que indiqui que això que fas té una demanda. Altre cop ens trobem en un equilibri difícil i és la primera reflexió que em faig a l’hora de prendre cada decisió.

Després, sobre el tema dels pressupostos hi ha dues qüestions que cal diferenciar. Primer el que costa fer les coses i després si cal fer-les. Potser podem fer coses amb menys recursos, però és evident que no podem complir una missió determinada –informatius, cinema de qualitat, debats, ràdio, etc.- i fer-ho tot amb menys gent. Si volem fer més coses, caldrà més gent. Ara, cal decidir quines coses són prioritàries.

Un Comentari

  1. ROSA

    Un periodista que no pot criticar i no pot donar la seva opinió no és periodista i com a persona és pusil·lànime i deixa molt que desitjar.