Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els darreres mesos –o els darrers anys, no sabria ubicar el moment amb precisió– ha fet fortuna a les xarxes l’expressió “periodisme de trinxera”. La idea que transmet és que hi ha tant mitjans com periodistes que estan més pendents de defensar uns interessos concrets –siguin polítics, empresarials, socials– que no pas d’intentar ajudar la seva audiència a conèixer i entendre la realitat. En un món ple de conflictes, doncs, hi ha un periodisme que és una de les trinxeres des d’on es defensen acríticament posicions prefixades i amb la (des)informació com a munició.

Hi ha nombrosos estudis científics –tant fets a l’estat com internacionals– que indiquen que aquesta manera d’entendre el periodisme és molt present als estats del sud d’Europa (Espanya, Portugal, Itàlia, Grècia i, amb un grau relativament menor, França). Per què hi més periodisme de trinxera aquí, quan a altres països les coses són una mica o molt diferents? Doncs per una sèrie de qüestions sobretot culturals on tothom hi juga un paper: polítics, propietaris de mitjans i periodistes i, també, els ciutadans.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Tots ajudem a fer trinxeres

En aquest país estem molt avesats a conèixer intents dels polítics d’intentar controlar els mitjans o, pel cap baix influir, influir-hi. Un dels darrers casos que s’han conegut són les pressions de Rajoy sobre la Sexta. No és l’únic: Jordi Pujol ha reconegut diversos cops que va voler crear i ajudar a crear mitjans públics i privats catalanistes. Càrrecs de la Diputació de Barcelona han afirmat que la creació de COM Ràdio també tenia per objectiu dotar l’esquerra d’una eina potent. També la nova política opera per tenir mitjans afins: La Tuerka formava part de l’estratègia d’Iglesias, Errejón i Monedero per construir la famosa hegemonia. Gemma Galdón, llavors ja secretària general de Podem al Principat, apadrinava l’abril de 2015 el naixement de La Klau, la seva versió catalana.

La recerca universitària ha denominat aquesta manera d’operar instrumentalització dels mitjans: el mitjans de comunicació no serien (només) eines per informar, formar i entretenir, sinó instruments per intervenir en el món de la política. Hi ha un aforisme entre la professió que diu que “dins de tot polític hi viu un redactor en cap”, que no dubtarà en donar idees sobre quins temes tractar i/o com abordar-los. No és una expressió gaire desencertada, sembla.

Els politics no són els únics que instrumentalitzen: també ho fan alguns empresaris i col·lectius socials i econòmics. No debades, alguns actors han creat mitjans pensant en incidir en l’opinió pública i/o la classe política. El naixement de l’Avui no es pot entendre sense tenir present aquest aspecte, com tampoc es pot explicar El Observador, nascut per atacar La Vanguardia i promoure el catalanisme (convergent) en castellà. Per cert, sabeu què deia el pare de l’actual Conde de Godó a finals dels anys setanta en una carta al director del seu diari? Doncs que La Vanguardia era “un diario gubernamental” i que ho tingués present. Ara bé, potser el cas més flagrant d’instrumentalització d’un mitjà als Països Catalans fou Las Provincias dirigit per Maria Consuelo Reyna. Francesc Viadel recuperava la seva figura fa uns dies i el retrat que en fa és el d’un actor polític de primer ordre.

I què fan els periodistes davant d’això? Doncs alguns d’ells s’hi resisteixen i intenten fer un periodisme atenent a l’interès públic i allò que professionalment es considera notícia, mirant d’explicar-ho amb honestedat. Però n’hi ha que es sumen al trinxerisme i volen marcar l’agenda política. De nou, hi ha molta literatura científica (alguns exemples aquí, aquí, aquí i aquí) que diu que aquest rol és molt present entre nosaltres i és relativament més alt que en altres països. Òbviament, les redaccions no són monolítiques i hi ha de tot, però la idea del periodista entesa com un publicista que defensa una causa és present i entronca amb una tradició que es remunta als orígens del periodisme al sud dels Pirineus. Acudeixo a un exemple ja citat per il·lustrar això: Pedro J. alegrant-se d’haver guanyat unes eleccions a Catalunya. Vist això, crec que cal allargar l’aforisme d’abans per afegir-hi “i hi ha redactors en cap que porten a dins un polític”.

Els lectors no som tots pobres víctimes innocents, en aquest joc de posicions. Molts ajudem, amb entusiasme, a cavar trinxeres. Quan (només) consumim continguts que encaixen amb els nostres apriorismes i els reforcen. Quan ens queixem a Internet que el nostre diari no està dient les coses com nosaltres les volem escoltar contribuïm a defensar una trinxera mediàtica. Fa uns mesos es va publicar aquest acudit a eldiario.es que em sembla una genialitat, perquè il·lustra amb humor però a la perfecció això que us estic explicant. No és casualitat del tot, que es publiqués allà: aquest diari rep i rebat habitualment queixes de socis i lectors que no volen certes informacions i determinats opinadors a la seva publicació.

Paral·lelisme polític i democràcia de qualitat

Tot plegat dóna lloc a un fenomen que l’acadèmia ha batejat com “paral·lelisme polític”: el grau de relació que hi ha entre el sistema polític i el sistema de mitjans. El màxim es dóna quan cada organització informativa està en sintonia amb un partit en particular. Diuen diversos estudis –alguns dels quals, els citats abans- que arreu d’Espanya el paral·lelisme és molt gran. Arreu dels Països Catalans es parla molt de regeneració de les institucions democràtiques. Certament, és necessària. Però el periodisme, que és una institució social, també necessita una bona sacsejada, vist tot això. Menys interessos creats, menys promiscuïtat i més atenció a les necessitats de l’audiència, que potser caldria que fos més exigent. Els redactors en cap als mitjans i els polítics a les institucions. Tot això també és important, per a una democràcia de (més) qualitat.

P.S.: Si algú vol aprofundir en aquestes idees, una bona síntesi i una bona porta d’entrada a un debat complex i molt dinàmic és aquest llibre dels politòlegs Daniel C. Hallin i Paolo Mancini.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

2 Comentaris

  1. Ignasi

    Entenc les preocupacions que expressa en el seu article, però em sorprèn la creença en un periodisme asèptic, (només compromès amb la “realitat”, sense ideologia) que hi ha al darrere. Prendre partit és imprescindible, gairebé inevitable, fins i tot en les professions més allunyades de la política oficial. El periodisme estrictament “professional” és una quimera pròpia del pensament superficial que impera a la nostra època.

    • Josep Àngel Guimera

      Hola Ignasi:
      Crec que has fet deduccions un pèl superficials a partir de coses que no dic al text. Per exemple, que defenso un periodisme “asèptic”. Els meus alumnes a la facultat ho saben ben bé: una de les primeres coses que els solc explicar és que l’objectivitat no existeix.

      Dit aixó, i per fer servir les teves paraules, crec que entre “asèptic” i “prendre partit” hi ha un munt d’espai on caben l’equilibri, el respecte als fets i la honestedat, tan professional com intel·lectual.

      I per acabar: si aixó del periodisme ha de ser un campi qui pugui, molta sort amb que les posicions que tu defensis estiguin prou i ben presents a l’oferta mediàtica atrinxerada. Si no, doncs mala sort. No?