Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Vivim amb la necessitat de reinventar-nos. No ens que ens faci nosa allò antic sinó que amb el temps es desgasta qualsevol fórmula exitosa. Com n’és de difícil mantenir-se! Bé prou que hi ha excepcions valuoses però cada vegada són més escasses i cares de mantenir. D’altra banda, el problema amb les troballes és la martingala de l’enamorament ràpid perquè així, sense base, sense festeig, és fàcil fer-li el salt. Amb els mitjans passa una cosa similar i per això, quan trobes aire fresc, t’hi quedes esperant que sigui per sempre.

En periodisme, un dels formats més tramposos és l’entrevista perquè ha de combatre amb el tòpic de que és l’entrevistat qui la fa bona quan, al nostre panorama comunicatiu, hi tenim excel·lents entrevistadors. El problema per tant, és doble; qui fa les preguntes i l’entrevista en si que com la resta de formats passa per una crisi d’identitat que ara mateix podríem valorar en tres nivells: l’agenda mediàtica programa uns continguts/protagonistes comuns i repetits; l’enfocament és, dreta amunt, esquerra avall, el mateix a tot arreu; el to sembla repetit a cada casa. Per això, el lector, l’oient i l’espectador esperen veus, cares i firmes noves; demanen temes i protagonistes diferents; i esperen que el periodista aconsegueixi respostes inèdites. En aquest context, l’entrevista com a format ha descobert un nou hàbitat: twitter.

Res de nou. O potser sí. L’Autobús de campanya -o @encampanya- ja ho va fer durant la campanya electoral de les passades municipals amb els candidats a l’alcaldia de Barcelona. Ara, en @kantinu ha repetit l’experiment amb els presidenciables del Barça. La clau és picar amb punys de Foreman –els més forts- i bellugar-se amb les cames d’Alí –les més lleugeres- per aconseguir entrevistes fresques, dinàmiques i entretingudes. I el més important, obtenir respostes diferents perquè les preguntes són diferents. Picants, amb un punt de mala llet. Ni Freixa, ni Benedito, ni Laporta, ni Bartomeu van posant impediments a la ‘tuitentrevista’. Dissimulant van acceptar el test i van respondre totes les preguntes. Bartomeu va canviar la data per fugir del ‘prime time’ i va evitar marcar les respostes amb un punt a l’inici per arribar a menys gent. No li interessa el soroll i fa servir les seves armes. Però en general joc net davant preguntes com aquestes a Laporta: “Fitxarà Pogba o anirà de farol com amb Beckham?”, “Anem al cine, quina veiem: ‘La Terminal’, ‘Resacón en la Diagonal’ o una d’espies?” o “Quin títol li faria més il·lusió guanyar: la sisena Champions o veure Sandro Rosell a la presó?” que van tenir aquestes respostes: “Si l’Abidal convenç l’entrenador, portaré Pogba”, “D’ençà que vaig filmar el DVD del 2 a 6 al Bernabéu que no trobo el moment d’anar al cinema” o “La sisena Champions amb Rosell i Bartomeu a la llotja, convidats per mi, com a president”. A Bartomeu, li va fer preguntes com: “Laporta es presenta amb Cruyff, Catalunya, Masia i UNICEF. Vostè seguirà amb Charly, Qatar, sanció FIFA i Beko?”, “El fa més feliç com s’ha celebrat el triplet de l’equip o com s’ha tapat el de la junta (Masia, imputacions i sanció FIFA)?” o “És normal que hi hagi socis que no poden anar a les finals perquè hi van penyistes no socis?”. Les respostes: “Hahahaha! Què tal triplet, trident i Espai Barça? I posats a demanar, el sextet!”, “A mi em fa feliç pensar que hem posat les bases d’un Barça que seguirà guanyant i liderant el món de l’esport” o “Des de l’època Montal totes les juntes directives han atribuït un número d’entrades a penyes. No és un invent nostre”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.