Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A dalt Hissène Habré amb Ronald Reagan el 1987. Aquí amb François Mitterrand el 1989

A dalt Hissène Habré amb Ronald Reagan el 1987. Aquí amb François Mitterrand el 1989

Aquests dies se celebra al Senegal “l’històric” judici contra l’exdictador txadià Hissène Habré, el primer cop que els mateixos estats africans –via les Càmeres Africanes Extraordinàries, creades a iniciativa de la Unió Africana- jutgen un dictador del continent.

A pesar de la importància dels fets –l’apel·latiu “històric” està extret dels mateixos mitjans- la cobertura de la vista és més que modesta. Només El País hi ha desplaçat un enviat especial. El Mundo ho cobreix des de Nairobi, situat a quasi el doble de distància de Dakar que Madrid. La Vanguardia ho cobreix des de Johannesburg, encara més lluny que Nairobi. La resta de mitjans analitzats han optat per publicar els teletips d’agència, sobretot EFE, que té la seva única oficina per a tot Àfrica també a Johannesburg.

Potser aquesta distància geogràfica té relació amb les importants omissions de la cobertura. La majoria de cròniques han recordat la crueltat i salvatgisme del règim d’Habré –anomenat el “Pinochet d’Àfrica” per Human Rights Watch (HRW),- responsable de la mort d’unes 40.000 persones i 200.000 casos de tortura.

En canvi, en la majoria de casos s’ha oblidat recordar el paper de França i els Estats Units en l’arribada al poder d’Habré, el manteniment de la seva dictadura i fins i tot el finançament, formació i organització de les seves forces repressives.

EFE i El Mundo no en fan cap referència. El País encara és pitjor, ja que només anomena aquests països quan es refereix a la presumpta “conspiració imperialista” denunciada per Habré per celebrar el que considera una “farsa de judici”. En la prèvia publicada abans-d’ahir tampoc se citava el paper de França i els EUA i cal consultar un article del 12 de juliol avançant el començament del judici per poder llegir que “va rebre el suport França i sobretot dels Estats Units com a gran bastió davant al-Gaddafi”

Entre els mitjans analitzats, l’Ara explica que “Els Estats Units, precisament, havien estat els seus grans aliats, preocupats perquè la veïna Líbia d’al-Gaddafi estengués els seus tentacles cap a les fronteres del sud. També França l’havia vist amb bons ulls”. La Vanguardia, en la seva edició en paper, també explica el suport rebut dels EUA i França i és l’únic article on cita, ni que sigui de passada, el paper de la CIA.

En realitat, l’ajuda de França i els EUA va anar una mica més enllà del fet de mirar-lo amb bons ulls. Segons pot trobar-se a l’ampli informe elaborat per HRW sobre Habré “els Estats Units donaven formació, intel·ligència, armes i altres suports” al Directori de Documentació i Seguretat (DDS), la temible policia secreta del règim, responsable de la major part de les violacions de drets humans, “malgrat tenir coneixement de les seves atrocitats”. L’ONG va documentar els programes de formació dels instructors americans a agents i oficials del DDS, incloent-hi “un curs als Estats Units a què assistiren alguns dels torturadors més temuts”. Segons la Comissió de Veritat Txadiana, els Estats Units també “donaven aportacions mensuals monetàries al DDS” i finançaven una xarxa regional de serveis d’intel·ligència, anomenada “codi mosaic”, que el Txad usava per seguir adversaris (o sospitosos de ser-ho) del règim d’Habré fins i tot després que fugissin del país. A més la CIA tenia una base secreta al nord del país que utilitzava per organitzar i dirigir l’oposició armada a la líbia d’al-Gaddafi. “La CIA va estar implicada tan profundament en mantenir a Habré al govern que no puc concebre que no sabien què estava passant”, va reconèixer Donald Norland, ambaixador dels EUA al Txad de 1979 a 1981.

Liberation-habrePer la seva banda, França va subministrar armament i va enviar tropes al Txad per defensar el règim d’Habré, tant de les incursions militars líbies –el 1983 van ser 3.000 paracaigudistes i nombrosos avions- com de les milícies opositores txadianes. El Primer ministre francès de l’època, el socialista Laurent Fabius, valorava personalment la situació militar al Txad. Ahir, Libération dedicava la portada al judici a Habré amb el titular “El nostre examic el dictador”.

EFE, en canvi, explicava que “països com els Estats Units avui han recordat que [el judici] suposa ‘un pas important per aconseguir justícia per a les víctimes’ i ‘ha de servir com advertència que, sigui quina sigui la seva posició, els autors d’atrocitats hauran de rendir comptes per aquestes”.

Nota: Aquest article ha estat modificat per incloure l’article de La Vanguardia en paper, que en la primera versió no havia estat analitzat i limitava la referència al diari a la seva versió digital.