Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La comunicòloga Mariona Visa m’explicava, en una entrevista que li vaig fer fa poc per al periòdic SomGarrigues, el contrast que ha pogut detectar en els usos i les funcions que ha agafat la fotografia amateur amb la digitalització, l’explosió d’Internet, de noves tecnologies, de noves plataformes… La seua tesi doctoral anava sobre els àlbums familiars i m’assenyalava que encara no hem trobat un substitut a aquells reculls dedicats a “preservar la nostra memòria personal”.

Algú podria parlar d’eines com ara Instagram però ella mateixa em recordava que “té una funció més comunicativa”. Els canvis socials i tecnològics també han portat a una fotografia “més individualitzada per explicar-nos i reinventar-nos” perquè “les fotografies s’han convertit en mirall on podem assajar ser moltes persones al mateix temps”. I apuntava que el ‘selfie’ n’és la màxima expressió”.

Les tecnologies arrasen, sí. Però no hem d’oblidar que encara hi ha qui no podrà llegir aquest article si no és que algú l’imprimeix. I és que al nostre país, sembla estrany, no tothom té accés a Internet (o a Internet amb una certa qualitat). No només en casos de falta d’alfabetització o d’empoderament digital sinó per decisió pròpia o per un pèssim servei d’empreses telefòniques. Sigui com sigui les noves eines comunicatives podríem dir que cada cop estan més esteses en bona part de la societat. I entre els periodistes n’hi ha força usuaris. No és estrany trobar penjat a les plataformes d’Internet ‘selfies’ de companys d’Esports en un camp de futbol abans d’un partit important, els de Cultura amb els actors d’una obra de teatre fenomenal, els d’Internacional en l’escenari de la cimera de torn, els de Política en un ple que marcarà història, els de…

Com entre els cirurgians, els educadors, els economistes o els enterramorts, entre els periodistes també tractem certs temes amb humor i certa lleugeresa. No em voldria equivocar però en totes les professions quan parlem entre companys és fàcil que ens riem de déu i sa mare pel boc gros per fer més portadora la feina. Sobretot, quan no parar d’escoltar problemes d’altres i veure calamitats és rutina. Però davant del pacient un cirurgià no pot frivolitzar, un educador no ho pot fer davant els educands o les seues famílies, un economista tampoc en un informe i menys els enterramorts quan introdueixen el cos d’un difunt en un nínxol davant els seus estimats. I els periodistes? On és que no podem frivolitzar? En les peces periodístiques que entreguem als mitjans per als quals treballem? O també allà on siguem notòriament públics?

Abans destacava les possibles ‘selfies’ dels periodistes d’Esports, de Cultura, d’Internacional o de Política. Però, què passa amb els que cobreixen dia sí i dia també assassinats, judicis, morts, accions policials…? Sí, aquests dies hem pogut veure alguna ‘selfie’ penjada a Twitter amb companys somrients davant la desesperança de persones retingudes pel seu color de pell i el seu origen en una batuda policial. I estic convençut que els companys que la protagonitzen no ho van fer amb mala intenció i que, en aquell moment, no van parar a pensar en el dolor d’unes persones que s’hi estaven jugant el seu futur, en alguns casos després d’haver-se jugat ja la vida. Al contrari, el text que acompanyava la imatge era un cant al companyonia entre treballadors de la mateixa professió.

I que quedi clar, això no és un judici per part d’un que també frivolitza sinó un article en què reflexiono -sobretot, per a mi mateix- en quins contextos ho podem fer.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.