Sempre ha passat. Però potser ara es nota més. Aquestes setmanes, arran de l’acord per a la llista conjunta i dels acords posteriors per als diferents candidats, hem tornat a topar, un cop més, amb la incomunicació volguda d’Espanya. Concretament dels mitjans de comunicació espanyols. I més concretament, dels que tenen seu a Madrid, és a dir, dels que pretenen ser d’àmbit estatal.

Així, a TVE hem pogut escoltar com Raül Romeva “ha estat un dels organitzadors de les últimes Diades” o hem pogut llegir a El País que “Mas escull un ecosocialista al front de la seva llista”. D’on han tret que Romeva ha organitzat les últimes Diades? I d’on han tret que Artur Mas ha estat qui ha escollit Raül Romeva? Tot es diu a l’engròs i alhora personalitzant, en una paradoxa que uneix allò general amb allò personal sense cap mena de contrast.

Això, per no parlar de la premsa més cavernària (ABC, El Mundo i La Razón), que ja aposten directament per augmentar l’espai d’opinió a la secció de política alhora que cedeixen més espai a informacions especulatives del tipus “Davant del 27-S seran recurribles les decisions que prengui el nou govern català” (La Razón). Es pot fer una afirmació categòrica sense saber quines decisions prendrà el nou govern? Dins del text queda clar que no, però el titular és volgudament i esbiaixadament categòric.

És la incomunicació volguda que, hi insisteixo, hi ha estat sempre. El que passa és que el procés català l’està despullant sense manies. També a casa nostra, el procés està deixant en calces periodistes, analistes, columnistes i mitjans en general. Els processos dinàmics i canviants tenen això, que deixen en fora de joc tots els qui estan acostumats a jugar marcant les regles a voluntat.

Però tornant a l’espai comunicatiu espanyol, sobta com els grans mitjans generalistes tiren de veta i donen com a informacions contrastades allò que no són més que especulacions, alhora que fan afirmacions que no s’adiuen amb la realitat.

El més paradoxal és que aquest biaix molts cops el fan periodistes catalans que treballen per als mitjans madrilenys. No és només que a les redaccions de Madrid treballin per la incomunicació, que també, és que els periodistes catalans que treballen per Madrid, també ho fan. Traeixen la realitat que els envolta per una mena òsmosi cavernària. Vet aquí la troca que ho embolica tot: no és una qüestió d’orígens o nacionalitat, és una qüestió de voluntat. Una voluntat que neix a la política i acaba en la informació. Per què, quina és la primera víctima d’una guerra? La veritat. Doncs això.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.