Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La “cultura de la violació” és un terme acadèmic encunyat als anys 70 al món anglosaxó per definir aquelles actituds socials que permeten el manteniment dels abusos vers les dones. Naturalment es tracta de comportaments molt diferents, alguns més explícits que d’altres –pel que la polèmica sovint està servida- i que inclouria la trivialització de la violència sexual, la culpabilització de les víctimes, la negació de certs abusos o la cosificació i exposició de la dona. Sense aquest brou de cultiu és impossible entendre com pot ser qui fins a un 33% de les europees hagin rebut algun tipus d’abús físic o psicològic i un 5% han estat violades, segons un estudi de la unió Europea.

És un fenomen transversal, que es pot trobar en declaracions públiques de tot tipus de personatges rellevants, en actituds d’amics o coneguts –o pròpies- i en la cultura popular. I també, és clar, als mitjans de comunicació.

Aquí recollim alguns exemples d’aquesta “cultura de la violació” presents als mitjans per tal d’ajudar a reconèixer-la:

duncan-quinn1. Publicitat: És el camp més obvi i que més denúncies recull. Últimament algunes marques ja no només cosifiquen la dona per tal de vendre els seus productes –segons els experts, la conversió de la dona de subjecte a objecte és el primer pas per fer de l’agressió sexual un fet “acceptable”- sinó que fins i tot converteixen la violència contra la dona en un fetitxe estètic o una atracció. Dolce&Gabanna, Sisley, Calvin Klein, Ford, Axe o Duncan Kinn són algunes de les marques que han rebut més denúncies els darrers anys. En aquest enllaç hi ha una selecció dels que es consideren els 10 anuncis més masclistes del segle XXI.

2. Notícies: És difícil trobar reportatges o notícies on es justifiqui obertament una violació o agressió sexual (però no impossible). Però encara hi ha una tendència –tot i les millores- en la cobertura de la violència de gènere a descriure aquest tipus de criminalitat com a “passional” o “sentimental”, una definició massa propera a la seva justificació.

Als espais purament informatius trobem, a més, el creixement d’un fenomen molt perillós: la cosificació de les periodistes, que cada cop més veuen les seves feines més difuses amb les de les models i on l’aspecte físic, l’edat i la vestimenta són determinants i sense cap relació amb el que s’exigeix als seus col·legues masculins, i això sense parlar dels casos més extrems com els “informatius” on les presentadores treballen despullades o ensenyant els pits. En casos més puntuals, treballadores que han patit agressions sexuals no han estat defensades per les seves cadenes que fins i tot se n’han rigut, com li va passar a una periodista de TVE, assaltada mentre feia un directe.

3. Sèries: La ficció audiovisual és un dels camps principals on es fixa la nostra percepció del que és una agressió sexual. Per això, es consideren especialment nocives les escenes on una certa “pressió” per forçar el sexe al final aconsegueixen la complaença de la víctima. La popular Game of Thrones ha estat particularment acusada d’incloure escenes d’aquest tipus, però també en un capítol de la sèrie espanyola Escenas de matrimonio, un personatge intentava drogar una noia per aconseguir tenir-hi sexe. Quan aquesta ho descobria, s’entenia pel fet que ho hagués fet per amor i finalment acabaven consumant.

4. Cinema: Es poden trobar exemples similars als de les sèries –un dels més populars és la taquillera American Pie-, però val la pena destacar la llista realitzada pel blog Shameless de pel·lícules en les quals les dones són violades, assassinades o maltractades amb les quals les víctimes són homes.

5. Xarxes socials: Les opinions que poden llegir-se a les xarxes socials o als comentaris dels mitjans digitals segurament no són gaire diferents de les que tots hem pogut sentir alguna vegada off-line, però en aquest format obtenen una difusió, permanència i publicitat que no tenien abans. A més, sovint es donen en espais teòricament moderats per empreses de comunicació.