Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya ha decidit posicionar-se aquest estiu de manera crítica sobre la línia informativa dels mitjans de comunicació públics en relació al procés sobiranista, i s’ha sumat així al Sindicat de Periodistes, que ja ho ha fet en dues ocasions des del setembre de 2014. Amb els temps que corren, la previsió s’ha complert i al Col·legi ja li han arribat dues veus discordants internes des de les seus de Girona i de la Catalunya Central. Totes aquestes institucions mereixen el meu respecte, però arriben tard i malament a un debat en el qual em pregunto si haurien d’haver callat. Perquè els periodistes cada cop són menys periodistes i més militants.

Sempre he cregut en el potencial del Col·legi de Periodistes. Quan em vaig llicenciar, la primera cosa que vaig fer va ser anar a veure el meu amic Albert Musons, secretari del Col·legi i exemple d’equilibri que li permetia compatibilitzar la professió amb el seu carnet del PSC i alhora líder de l’independentisme gracienc. M’estimo la gent del Col·legi: hi he participat en no poques eleccions (mai em perdonaré no haver votat Huertas com a degà), fan una feina de formació impagable, han redreçat una situació econòmica molt crítica, em sento còmode amb la degana Neus Bonet com a representant de la professió. Però el Col·legi no és una autoritat a Catalunya. De fet, els periodistes no tenim encara prou autoritat. Per això, crec que és un error entrar en el terreny espinós i viciat del posicionament sobre qüestions polítiques. Perquè no sempre hi ha hagut aquests posicionaments i, o bé sempre parles o bé sempre calles. I com que penso el mateix respecte dels posicionaments del Grup de Periodistes Ramon Barnils, tinc els meus dubtes sobre la utilitat de les enèrgiques condemnes.

Així com el Col·legi ha estat capdavanter en el tractament informatiu de la immigració o en l’impacte de les noves tecnologies o en la recepció de queixes a través de la seva comissió de defensa, la casa dels periodistes no és una veu que s’espera com a determinant en cap debat, no és un agent social habitual en les dinàmiques de canvi social. Tenim una sana enveja dels col·legis, com el d’advocats, que fan de l’obligació de col·legiar-se la base de la seva autoritat. I nosaltres no només no hi obliguem sinó que no participem prou dels debats socials i, al meu parer, comencem la casa per la teulada entrant en el debat polític. Als periodistes ens passa com als músics en relació als múltiples consells de les arts: que ningú es recorda d’ells perquè són una professió disgregada i plena de recels. Primer cal guanyar-se l’autoritat, evitar que ningú ens posi cara i carnet i aleshores parlar. Mentrestant, sobre política, silenci.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.