Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Demà, 11 de setembre. Un any més, ja hi tornem a ser. Una altra Diada Nacional per a la historia. Després de la Via Catalana i la V, arriba l’hora de la Via Lliure. Amb una mica de sort, será la definitiva. Actualment, la capacitat de mobilització popular de caire polític dels ciutadans de Catalunya no crec que tingui equivalent enlloc del món. Per això la revolució dels somriures desperta simpaties internacionals. Un moviment no violent, radicalment democràtic i inclusiu, que rebutja la xenofòbia, agrada. En canvi, l’immobilisme, el tancament en banda i les amenaces que arriben des de Madrid tenen cada cop més mala premsa.

Parlant de premsa, un any més, també, el món ens observarà atentament, entre encuriosit i admirat. La força i l’impacte d’aquestes manifestacions massives, alegres i pacífiques és incommensurable. Potser no són el tema de conversa als cafès de París, però queden enregistrades en algun racó del cervell dels telespectadors. L’ANC ja té més d’un centenar de periodistes estrangers acreditats, entre els quals les principals agències i cadenes mundials. Les connexions en directe i la cobertura informativa global està garantida. I molts no vénen per a la Diada perquè es reserven per a les eleccions.

De fet, ja fa dies que els focus mediàtics que il·luminen periòdicament Catalunya els darrers anys han tornat a pujar d’intensitat. El drama (i la vergonya) dels refugiats sirians passa naturalment al davant, però d’ara fins a les eleccions del 27S Catalunya torna a ser objecte d’interès prioritari. El Financial Times entrevista el president Mas, uns periodistes alemanys volen saber quan seran els actes finals de campanya per comprar bitllets i reservar hotels, el prestigiós programa Hard Talk de la BBC entrevista Raül Romeva, una periodista argentina truca per concertar una entrevista telefònica amb algú de la cúpula de l’ANC durant la Diada, uns periodistes japonesos miren d’entendre qui és qui darrere les sigles dels partits, uns quebequesos encara cerquen finançament per fer un documentari…

El relat internacional de la Diada és una imatge, o una sèrie d’imatges, que a més no són fàcils d’aconseguir: és molt difícil concentrar la il·lusió, les esperances i les reivindicacions de centenars de milers de persones en uns píxels o en uns segons de televisió. Però el relat és aquest i cada any arriba als seus destinataris, des dels qui fan tertúlia als cafès de París fins als alts mandataris. El relat del 27S és molt més complex, però m’agradaria destacar-ne dos punts, que la premsa internacional ha incorporat automàticament quan no tenia per què fer-ho així. Aquí es nota la bona feina feta aquesta darrers anys i que la màquina està ben greixada. El primer punt és el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions que vindran: fora de l’estat espanyol tothom l’assumeix, ningú en dubta. El segon punt és que tothom dóna per segura la victòria dels independentistes. L’única incògnita és la dimensió de la victòria i els passos següents. Només que fem l’esforç de situar-nos a la Diada de fa cinc anys, la del 2005, veurem que ja hem recorregut un llarg camí, gairebé itaquià. Potser sí que som el vent.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.