Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Un dels temes eterns que sobrevola els debats polítics a Catalunya, especialment en període electoral, és el del pluralisme mediàtic. En un país on molta gent entén el periodisme gairebé com una extensió de la política, els d’uns partits acusen uns mitjans de ser poc plurals i els dels altres acusen uns altres mitjans del mateix. Òbviament, els mitjans preferits per cadascun dels bàndols són el paradigma de la professionalitat periodística i del pluralisme.

Dins d’aquest debat, la CCMA i en especial TV3 solen tenir un paper central. A risc de simplificar, s’hi enfronten dues posicions. D’una banda, els qui defensen que l’independentisme hi ha d’estar representat per sobre del que li correspondria segons el seu pes a la societat per compensar el fet que la majoria dels mitjans que es poden consumir a Catalunya són contraris al dret a decidir. Per l’altra banda, hi ha els qui defensen que, en tant que mitjà públic, la CCMA hauria de ser neutra i recollir totes les visions, sense sobrerepresentar cap posició per molt majoritària que sigui. A més, solen afegir que hi ha punts de vista que hi apareixen molt poc si és que hi apareixen i que s’hi fa apologia de l’independentisme, presentant-lo com un moviment on hi són tots els catalans.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Des del meu punt de vista, i a manca de dades globals que permetin una visió de conjunt del problema, totes dues posicions tenen una part de raó i, al mateix temps, estan equivocades. Per explicar-ho acudiré a la distinció entre pluralisme extern i pluralisme intern, dos conceptes que tant l’acadèmia con les institucions europees han emprat per mirar d’objectivar un debat molt complex i carregat d’apriorismes ideològics. La teoria sosté que calen tots dos per mirar de tenir un sistema de mitjans el més divers i al mateix temps equilibrat possible.

Pluralismes extern i intern

L’extern fa referència a la diversitat de punts de vista que proveeix el conjunt del sistema, de manera que el pluralisme sorgeix de la suma dels diversos mitjans existents (públics i privats) amb línies editorials diverses. Aquí, els mitjans públics es solen presentar com a garants del pluralisme, ja que han de fer visibles les posicions minoritàries per evitar-ne la marginació a l’esfera pública. Crec que a Catalunya tenim –en el debat polític actual– un problema de pluralisme extern perquè hi ha una clara majoria de veus contràries a la independència i fins i tot del dret a decidir. Molts pocs mitjans d’abast espanyol –en especial a la televisió– inclouen posicions favorables a l’autodeterminació i, de fet, la majoria la critica amb vehemència. Entre els catalans, la presència dels contraris a la independència també és notable, de manera que reforçarien la posició dominant ja apuntada.

El pluralisme intern és el que s’hauria de donar a dins de cada mitjà de comunicació i s’expressaria amb els diferents punts de vista que cada organització fa present en la seva oferta de continguts. La cerca de la neutralitat i l’equilibri seria la manera de mirar d’assolir-lo. Aquí és on molta gent denuncia que tenim un problema amb TV3, ja que les crítiques per manca de pluralisme intern són creixents i no es pot negar que hi ha una part de la ciutadania refractària al seus plantejaments informatius. Em sembla un problema greu atenent que és el mitjà públic de tots els catalans i té l’encàrrec de garantir el pluralisme.

Per mi, això genera un dilema de difícil solució que se’m presenta en forma de dues preguntes. Si s’accepta que el global de l’oferta mediàtica que arriba a Catalunya sobrerepresenta un dels punt de vista existents en un debat central, la televisió pública està legitimada per sobrerepresentar l’altre per compensar-ho? Al contrari, un mitjà públic pot justificar un excés d’atenció a una posició ideològica quan el seu encàrrec específic es garantir la presència de tots els punts de vista d’aquella societat amb la major neutralitat possible? Sembla clar, doncs, que optar per alguna d’aquestes opcions genera dèficits en algun dels dos pluralismes.

Tot plegat només es podrà afrontar acceptant una prèvia: tractar de solucionar-ho amb exigències només als mitjans d’aquí és fal·laç. Es injust carregar només sobre TV3 com si fos la causant de tots els mals i obviar la presència i comportament de les televisions d’abast espanyol. A fi de comptes, el problema té bona part del seu origen amb l’estructura del sistema mediàtic del Principat, molt penetrat per ofertes amb una agenda i uns interessos (legítims) d’abast estatal.

Per tant, no es podrà gestionar millor el pluralisme a Catalunya sense una intervenció a nivell tant nacional com estatal que busqui enriquir l’estructura dels mitjans, pressionar-los per ser més plurals i despolititzar-los tant com sigui possible. Però clar: demanar això en un país on els mitjans s’entenen com una trinxera més del combat polític sona gairebé a impossible. Caldrà tenir paciència i insistir-hi. Molt.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

4 Comentaris

  1. dardo

    Estimado, Guimera leo con atención tus artículos; pero no puedo coincidir con este análisis que, me parece, pretende ser acéptico.
    ¿Estás diciendo que no se puede hacer honestidad ética unilateral?
    ¿Que hay periodos en que se debe suspender el Derecho a la Información de la Ciudadanía?
    Yo, no lo creo.

    • Josep Àngel Guiemrà

      Hola Dardo!
      Moltes gràcies per llegir-me i per comentar aquest text.
      Primer de res, el text no vol ser asèptic: vol ser intel·lectualment honest. No sé si m’en surto, però. De fet, vistes les teves pregutes veig amb tristor que no.

      En absolut defenso que no es pugui fer unilateralment es que es vulgui. Ni dic en absolut que s’hagi de suspendre cap dret. Al contrari! En tot cas reclamo que tots els mitjans (públics i privats, estatals i nacioanls) promoguin el dret a la informació de la ciutadania. És a dir, que tinguin més pluralisme internt. Exigir-li només a un sembla trampós i falaç.

      Només poso sobre la taula que si només és plural el mitjà públic, seguim tenint un problema de pluralisme. I amb aixó em genera dubtes sobre quin paper ha de tenir el mitjà públic en situacions com aquesta.

      Crec honestament que el problema del pluralisme només es podrà resoldre si s’actúa sobre el conjunt del sistema. I crec que no veure-ho és un error.

  2. Pere

    La manca de pluralisme extern no justifica de cap manera la manca de pluralisme intern: es reforcen mútuament però no es justifiquen. El principi democràtic, irrenunciable, exigeix pluralisme a tots els nivells

    • Josep Àngel Guimera

      És justament el que reclamo, Pere: intervenir sobre el conjunt del sistema per a que tots siguin plurals. Exigir-li només a un (políticament, legalment) em sembla que no resol el problema.