Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquesta setmana he assistit, perplexa, a una notícia que mitjans d’arreu del món (també els diaris nostrats s’hi han apuntat)  publicaven sobre el darrer número de Charlie Hebdo, en circulació des del dia 9. Vuit mesos més tard de l’atemptat contra la seva redacció, la publicació satírica francesa torna a ser notícia perquè han fet de la crisi dels refugiats i de la fotografia del nen sirià el tema principal de la setmana.

Em sembla  molt interessant que la imatge obtinguda, és a dir, manipulada, interpretada i transformada respecte l’original, torni a ser notícia. Perquè gairebé de forma simultània a difondre’s massivament el retrat del cadàver de l’infant, ho feien els centenars de dibuixos- tribut que artistes i ninotaires d’arreu del món en van fer.

Entre les il·lustracions que vaig observar, per mi, una de les més intel·ligents pel missatge alhora polític i de vida quotidiana,  fou la del francès Emmanuel Chaunu en la qual evocava la tornada a l’escola i la impossiblitat d’aquell nen, símbol ja de milers d’infants,  que no ho podria fer mai més. Chaunu ho va publicar al seu compte de Facebook i després a un diari.

Arran d’algunes de les reaccions, l’afer es va transformar en notícia i es va difondre a la majoria de mitjans francesos. Perquè resulta que el dibuixant, a més d’insults de tot tipus, ha rebut amenaces de mort amb referències a Charlie Hebdo.

L’autor va sortir a explicar que el seu dibuix no era cap caricatura, sinó una interpretació “poètica”. Ho feia just abans dels “5èmes Rencontres internationales de dessinateurs de presse” que han tingut lloc el cap de setmana passat a Caen, dels quals n’és un dels organitzadors. Chaunu advertia en una entrevista: “El dibuix de premsa, com totes les obres, reclama una mica d’educació: no hi ha caricatura sense cultura!

Una de les sessions de debat de la trobada ha tractat de manera conjunta la situació de l’humor després de l’atemptat a Charlie Hebdo i la llibertat d’expressió i els seus límits. En desconeixem les conclusions, però el recent número de la revista ha desfermat, una altra volta, el vell, recurrent i sovint estèril debat dels límits de la llibertat d’expressió respecte l’humor.

La polèmica s’ha tractat molt superficialment a la majoria de rotatius internacionals i també de casa nostra, desaprofitant una bona ocasió. A més, només s’han reproduït unes poques caricatures de la revista, les mateixes, i majoritàriament obtingudes de comptes de Twitter.  Pel que fa al titular, la interpretació dels mitjans anglosaxons i llatinoamericans que hem llegit afirma que la revista “feia mofa” i “es burlava” del nen mort i, de rebot, un altre cop es menystenia els musulmans.

I si en realitat no era això?  I si Charlie Hebdo cridava així a l’Europa cristiana a complir amb el seu deure amb els refugiats? I si la revista disparava contra els alcaldes francesos que han afirmat que només acolliran refugiats cristians? I si la portada és una bufetada al ciutadà mitjà occidental que veu en un refugiat un possible explotat? Tot això i altres coses són les que hi hem entès.

charlie 2Tot això passava aquest dilluns. Però atenció, ahir encara no havia acabat: el The New York Times sortia amb un article on explicava al públic anglosaxó  que les caricatures del nen no eren racistes i donant altres dades de context.

Potser sí que vivim en una societat visual que no sap descodificar una imatge, que massa gent no aprecia el sentit de la sàtira contra el poder, o el compromís davant determinades situacions des de l’humor sense límits que sempre ha reivindicat aquesta revista.

Mentre s’ocupa espai i es viralitza des dels mitjans de comunicació amb un suposat debat al voltant d’una representació, el veritable escàndol és la realitat. La crisi humanitària ens supera minut a minut i la ciutadania europea encara jeu al sofà: sense paralitzar el continent per exigir als estats que respectin els tractats internacionals que han signat.

808543-charlie-hebdo-migrants

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.