Les paraules de Barack Obama desitjant una “Espanya forta i unida” en plena campanya electoral catalana tenen moltes interpretacions, però també un preu. Concretament la cessió total de la sobirania sobre la base militar de Morón, a Andalusia, aprovada pel Consell de Ministres el passat 16 de juliol.

El Mundo és qui ha publicat el cost del suport diplomàtic d’Obama a les perspectives electorals del PP a les eleccions autonòmiques catalanes en un reportatge sobre l’esforç internacional del Govern espanyol per aconseguir el suport de potències importants com el Regne Unit, Alemanya o els mateixos EUA. Segons l’article, les declaracions d’Angela Merkel i David Cameron haurien resultat “gratuïtes”, fruit d’un suport esperable entre aliats, que no només comparteixen moltes afinitats com a estats, sinó que fins i tot tenen governs de similar color polític.

No hauria estat aquest, però, el cas dels EUA, a qui se li va concedir, sempre segons El Mundo, “ la signatura, abans de l’estiu, de l’acord Morón 2, sobre l’ús militar nordamericà de la base, i els pactes de seguretat i defensa renovats amb Washington”.

El tema de la base, encara que en el seu moment va passar força desapercebut, no és menor. El Mundo va informar-hi per sobre, dins una peça centrada en l’enviament d’un contingent militar espanyol a la República Centreafricana i explicant només que “s’havia renovat l’acord pel desplegament dels Marines” del EUA a la base andalusa i s’havia incrementat l’autorització per passar dels 500 militars del moment a 850 i, en cas de necessitat, 1.100. Xifres que després encara van créixer fins a 2.200 i 3.000 marines, respectivament.

Altres fonts, però van destacar que l’acord anava més enllà i que suposava la cessió als EUA de la sobirania sobre el 20% de la base –de gran interès estratègic per al país americà- que fins ara encara tenia l’exèrcit espanyol. Així, la base es converteix de facto en territori americà. De fet, va ser necessari modificar el Conveni de Cooperació per a la Defensa entre els dos estats i per això va votar-se al Congrés espanyol al juliol passat, amb els vots a favor de CiU, a més del PP, PSOE i UPyD.

Llavors ningú va vincular les negociacions a la situació a Catalunya, i en el debat parlamentari només va fer-se esment a qüestions de seguretat al Nord d’Àfrica, la millora de la relació amb els EUA i, fins i tot, la creació de llocs de treball a la zona. Només Público va relacionar, a finals de juliol, la invitació d’Obama a Felip VI a la Casa Blanca com una “recompensa” per aquell acord. Una trobada en la qual s’ha acabat donant la famosa declaració del President estatunidenc sobre la unitat d’Espanya.

4 Comentaris

  1. Xavier

    No em de tenir pressa però no em de tenir pausa. A partir del dia 27 ningú, absolutament ningú, ens podrà aturar. TOTOT DEPÈN DE NOSALTRES!!!!!!!!!!!!

  2. Agustí Cànovas i Estapé

    Lo diré en Español para que lo entiendan mejor: Denigrante, que se basen siempre, en la mentira y la “presión” y , desde luego, a cambio de algo y lo más lamentable que hay millones de españoles que se lo creen.
    Repito lo que he dicho muchas veces a España la está matando la Mentira y la Ignorancia.

  3. Santi Capellera i Rabassó

    Quin fàstic! Quin teatre més dolent. Com sempre, els EUA, a l’hora de la veritat (i tal com van fer amb l’alçament feixista del 1936), prioritzaran els seu interessos sense mullar-se gaire. Perquè, en definitiva, aquestes “petites qüestions de territoris ínfims de les seves antípodes”, els importen un carall. Clar i cata là. Però, nosaltres, a la nostra. El #27S, tots a votar independència. I en tot cas, la solidaritat dels 16.000.000 € l’any amb els castellano-espanyols, que la tinguin els EUA, Brussel·les, Alemanya i el Regne Unit, que per això els demanen “units”. Nosaltres també hi anem units: #JuntspelSí2015 Salut i República Catalana.

  4. andreu

    No els servirà de res. Els EUA acabaran per reconèixer Catalunya igualment. Començant per l’obsessió espanyola en tenir Gibraltar. Ara tindran l’obsessió afegida del Morón quan vegin que no hi ha marxa enrere i, Obama, que de fet ja no serà ell, però ella molt probablement, acabarà reconeixent la independència. En fi… mentrestant, espectacle i xou per al poble!