Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Estem vivint moments polítics intensos. El dia en el qual es publica aquest article estem en plena campanya electoral, tot i que ja fa anys que dura de forma encoberta. Les eleccions, que tindran lloc el proper 27 de setembre, estan polaritzades en dos bàndols: independentistes i unionistes. Alguns hi afegeixen un tercer pol: els federalistes autodeterministes. Tot i que poc es parla ja del dret a lautodeterminació, estadi que unia federalisme i independentistes, perquè aquests darrers han pres la directa i lhan obviat. Es poden fer molts qüestionaments dels discursos (de dues bandes) dels seus dèficits, tòpics i mitges veritats, però això ja ho han fet altres, i molt bé, i no em correspon a mi fer-ho.

Shan produït fets greus en aquesta campanya que posen en evidència els dèficits de la nostra democràcia i que afecten els mitjans. De fet, han estat denunciats per les entitats que representen els professionals de la comunicació: el Sindicat de Periodistes de Catalunya, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, diferents comitès professionals de mitjans públics o el mateix Grup de Periodistes Ramon Barnils. També sha notat la polèmica a les columnes de Mèdia.cat, amb articles de Josep Àngel Guimerà, Roger Vilalta, Xavier Borràs o qui signa aquest article. Tots ells perfectament complementaris i que posen laccent en un o altre aspecte del moment crític que està fent viure al periodisme la polarització política.

Són fets greus, com deia, però alhora importants ja que ens fan despertar i veure totes les mancances de la jove democràcia espanyola en la qual, almenys fins ara, vivim. I ens permet als catalans avaluar quines són les possibles millores després del 27 de setembre on sembla que tot sacaba i que tot pot tornar començar. Potser sense adonar-nos, shan plantejat molts debats que són importants per a tenir un sistema mediàtic democràtic i plural i una ciutadania conscient i activa en la defensa dels seus drets a la comunicació i la informació. No shan abordat aquests debats però els tenim sobre la taula i és important aprofundir-hi.

Se nha parlat prou, de la neutralitat dels mitjans públics, que són de tots. Col·legi, Sindicat i comitès professionals han aixecat la veu contra el que han considerat biaixsobiranista de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Daltra banda, els consells d’informatius de Radio Televisión Española han estat molt bel·ligerants amb la línia informativa dels mitjans públics espanyols. Fins i tot sha començat a debatre públicament sobre Barcelona Televisió —un debat que seria extensible als mitjans públics locals en generalarran de la desaparició dun espai de la graella de la programació. Han de ser neutrals els mitjans públics? Actualment és així per llei. Shi pot estar dacord o no, o creure que hi ha excepcions, o que lactual situació pot justificar que no ho siguen, però es tracta d’un debat important que hem d’abordar amb calma.

Sha plantejat, per enèsima vegada, la conveniència o no dels blocs electorals i de com limiten el dret a la informació dels ciutadans perquè esdevenen una mena de control partidista sobre la informació política. Però vol dir això que no sha dintentar assolir una informació que tinga una representació equilibrada i plural dels sectors socials i polítics? Crec que sí, però, evidentment, sense un control institucional i fet sempre des dun criteri informatiu i periodístic. Quan parle de pluralisme o equilibri de la representació política i social em referesc al fet que no sha de sobrerepresentar no ja a partits o posicionaments polítics determinats sinó que tampoc a territoris com ara Barcelona o a gèneres com ara el masculí o bé infrarepresentar actors polítics tan importants com els moviments socials.

I ací sens planteja una altra pregunta: qui ha de garantir, i com, aquesta representació equilibrada del pluralisme polític i social? Un organisme com la Junta Electoral? Un organisme com el Consell de l’Audiovisual? Mecanismes d’autoregulació professional? En la meua opinió, això no sha de fer ni a cop de blocs electorals ni a cop de junta electoral. I aquest rebuig de tenir clar el que no volem no ens ha de fer defugir del debat que ens plantegen les preguntes que acabe de formular, ni crec que siga una qüestió que afecte només als periodistes.

I ara ve el que per mi ha estat el millor de la campanya electoral: el Síndic de Greuges ha plantejat si les televisions privades havien de mantenir també una representació equilibrada i plural en els informatius tal i com sels demana a les públiques. Aclaresc que no crec que qui ho haja de regular siga el Síndic de Greuges (tot i que ell va demanar que ho fes la Junta Electoral). Tot i això, sha de reconèixer que va plantejar que potser els mitjans de capital privat, que sembla que tinguen barra lliure, també poden tenir obligacions. Una cosa és que puguin tenir la seua pròpia i legítima línia editorial i laltra que puguen saltar-se el pluralisme. Mitjans comercials d’àmbit espanyol que arriben també a tot Catalunyahan privat als seus espectadors dopinadors pro-independentistes. És una situació que explica dallò més bé Guimerà al seu article «Pluralismes». El síndic ha plantejat en el debat públic una qüestió que sembla tabú: la responsabilitat social dels mitjans privats per contribuir al dret a la informació. I lhem dabordar també.

No ha sorgit en la campanya, lamentablement, quin paper han de jugar els mitjans del tercer sector en el sistema comunicatiu català. Un sector molt minoritari al nostre país i que permet a la ciutadania organitzada tenir els seus propis mitjans sense ànim de lucre i que completarien, sense dubtar-ho, el pluralisme que els nostres mitjans han d’oferir.

Aquestes són algunes de les preguntes que shan plantejat fins ara en campanya entre les moltes que es poden fer i que, almenys és la meua sensació, no shavien plantejat fins ara de forma tan clara i amb una repercussió tan massiva en el debat polític català. Tot i que també és veritat que cadascú els ha donat resposta, en massa ocasions, des del seu bàndol. Ara mateix estem en plena campanya i en plena polarització política i social. Probablement, després del 27 de setembre encara nhi haurà més, però almenys sabrem quina és la correlació de forces i no només pel que fa al procés, sinó en molts altres àmbits com ara el dret a la informació.

Estic més interessat en les preguntes que en les respostes, perquè els drets a la informació i a la comunicació mereixen un debat ampli: són la base de la nostra democràcia i de la seua fortalesa. I això, també és un procésde presa de consciència per part de la societat perquè assumesca la seua responsabilitat en la defensa dels drets comunicatius, més enllà del que facen els periodistes. Espere que el que ha ocorregut no es tanque amb un senzill balanç de bons i dolents propi de la polarització política actual sinó que ens permeta aprofundir en els dèficits que he expressat anteriorment.

Per promoure aquest debat ha treballat, des de fa gairebé un any, la Xarxa pel Dret a la Informació i la Comunicació (Xarxa DIC), que aplega més de 30 entitats de pes del nostre país. Avui mateix celebren lacte «Com garantim el dret a la informació de la ciutadania després del 27 de setembre», en el qual els moviments socials demanaran als polítics què pensen fer per garantir el dret a la informació i, per tant, aprofundir en la democràcia després del 27 de setembre. Estem en un moment clau per poder avançar com mai en aquest terreny i no hauríem de perdre aquesta oportunitat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.