Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

És sobradament coneguda l’aversió de Mariano Rajoy als periodistes. Una angúnia que és anterior a la seva presidència del Govern. Mentre era cap de l’oposició va estar sis mesos –en el 13 d’abril i el 15 d’octubre de 2009- sense comparèixer davant els mitjans de comunicació. Durant aquest temps, entre d’altres, havia esclatat l’escàndol de la ‘trama Gürtel’. I a l’abril del 2011 fugia d’un acte corrent i esquivant càmeres i micròfons per evitar respondre cap pregunta. Una escena que repetiria als passadissos del Senat, ja com a President, l’abril del 2012.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Ni tan sols durant la campanya electoral que el va portar al Govern va canviar la tendència. Amb unes enquestes que l’afavorien clarament el PP va apostar per una campanya plana i sense estridències amb pocs contactes amb la premsa i un sol debat a dos amb Alfredo Pérez Rubalcaba. Un informe (PDF) de l’Associació de Premsa de Madrid (APM) denunciava llavors la creixent tendència dels periodistes ‘encastats’, les imatges dels mítings cedides a les televisions i les entrevistes pactades amb els mitjans. L’estudi qualificava les converses de Jordi Évole als dos candidats amb més opcions com “una de les poques entrevistes amb fusta periodística”. Évole explicaria després que aquella breu trobada –25 minuts justos- li havia costat un mes i mig de negociacions.

Un cop arribat al poder, Rajoy tornaria a tancar-se. Va trigar setmanes a concedir una entrevista o comparèixer en una roda de premsa, i quan va començar a rebre periodistes va evitar els directes, les preguntes no pactades i els mitjans no afins.

Pel 2013 el seu executiu va planificar fins a 200 interaccions amb la premsa però a finals d’any només se n’havien fet 100. Pel 2014 van rebaixar l’expectativa a 170, però altra vegada van quedar-se a la meitat: 85. Tot l’executiu a penes va convocar 66 rodes de premsa durant aquell any.

Pel que fa a les entrevistes, Rajoy va concedir-ne 26 durant els dos primers anys del seu govern –algunes d’elles col·lectives però que es computen mitjans i no trobades,- 12 a mitjans estatals i 14 a internacionals. En rodes de premsa va comparèixer més vegades a l’estranger (14) que a l’Estat espanyol (8).

Aquesta xifra es reduiria dramàticament el 2014, quan acceptaria ser entrevistat només tres vegades, una d’aquestes, emesa en directe per Antena 3. Era la segona vegada que ho feia durant tot el seu mandat. Per cert, Mèdia.cat va analitzar el programa. A l’abril del 2015 havia aconseguit pujar el número d’entrevistes fins a cinc.

Va ser aquella l’època del ‘cas Bárcenas’ i quan la comunicació presidencial espanyola va veure la seva regressió més salvatge des de la dictadura: Les rodes de premsa sense preguntes a través d’una pantalla de televisió, les conxorxes amb alguns diaris per boicotejar les rodes de premsa amb preguntes pactades o la fugida dels periodistes pels passadissos del Senat comentada abans.

Els motius d’aquesta aversió a la premsa són fàcils de suposar, els ridículs de Rajoy són habituals quan es tracta de defensar les seves posicions en un cara a cara periodístic: l’abril del 2013, per exemple, va assegurar a la cadena estatunidenca Bloomberg que “no hi havia cap imputat pel ‘cas Bárcenas’”. Després, alts càrrecs diplomàtics van demanar als responsables del canal que retallessin aquest fragment, però aquest s’hi va negar. Una altra vegada va respondre amb un “ja tal” a una altra pregunta sobre Bárcenas. Però ni tan sols llegint papers té més sort, i en un discurs parlamentari va llegir el “fi de la cita” que el redactor del discurs l’havia assenyalat com avís.

Avui, en una entrevista a Onda Cero ha acabat reconeixent que no sabia que no podia treure la nacionalitat espanyola als catalans en cas d’independència, a més d’altres moments surrealistes. Una explicació prou clara dels motius de Rajoy per evitar el contacte amb la premsa.