Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Dia si, dia no, em vénen ganes de contestar tots aquells articulistes estrangers que amb una gosadia fora mida fan unes diagnosis humiliants del procés català. Aquests dies decisius pel nostre petit país ho pateixo a la gran república mexicana que es desfà per qualsevol monarquia europea.

Però me n’estic. No per por –por és la que pateixen els periodistes mexicans des de fa anys víctimes d’una violència desbordada. Ni perquè em pugui quedar sense una feina que no tinc. Ho faig per respecte. Des de fa un temps intento veure el cantó més positiu de les situacions i miro de felicitar quan em ve de gust, en comptes d’assenyalar errors o tergiversacions indignants. Es veu, com escriu per exemple Fausto Pretelin Munoz de Cote al diari 24 Horas del 18 de setembre, que en el meu balanç no tinc raons sinó només emocions.

És així, emocionada, com l’11 de setembre vaig poder felicitar al doctor Manuel Castells. L’autor de La era de la informacion em va sorprendre molt favorablement, però no per les seves més que interessants aportacions sobre els moviments socials i els mitjans de masses en la xarxa globalitzada. Era el convidat d’honor a la sessió de cloenda del Encuentro Internacional de Periodismo organitzat pel diari El Universal per encetar el seu centenari. I just quan l’analista i periodista Leonardo Curzio li donava la paraula a sala del recinte històric de Tlatelolco, va demanar un minut.

Un minut que davant d’un auditori expectant va dedicar, ja que ell no hi podia ser, a recordar el milió i mig de persones que s’estaven manifestant a la Via Catalana a Barcelona per tirar endavant un procés en uns dies decisius per Catalunya. Els aplaudiments no es van fer esperar. Després va fer una dissertació excel·lent sobre comunicació i política a l’era digital, amb exemples del paper ambigu dels mitjans tradicionals en el procés de transformació social que s’està vivint arreu. I donant protagonisme als periodistes professionals que veuen que hi ha un canvi social per exigir una nova forma de democràcia.

Les seves aportacions van ser engrescadores en veure factible el que semblava impossible, canviar sistemes polítics des de fora. I van compensar el dia abans: n’hi havia hagut un tip. Semblava que alguns ponents només tenien com a periodista de capçalera l’infamant Arcadi Espada, potser perquè El Mundo es ven encartat a Milenio, un reconegut diari mexica.

Almenys el diari El Universal aquest diumenge passat va dedicar dues pàgines d’anàlisi a les eleccions catalanes. Com a mínim donaven veu a les dues posicions enfrontades. Un exercici que arriba a ser destacable per inhabitual. I això que he viscut en antigues colònies que s’han independitzat dels anglesos, holandesos o espanyols… però empatitzar amb els que demanen independència sense armes els costa. Ara la globalització és el seu escut.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.