Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

 

Escric aquest article l’últim dia de campanya d’unes eleccions que han convertit com mai, els mitjans de comunicació, en armes llancívoles, en eines ben engreixades de la maquinària dels partits i en l’objecte de desig dels seus protagonistes.

Uns mitjans que han estat cobejats tant pels partits unionistes com independentistes, sabedors que és la manera més directa de fer arribar els seus missatges. Un cop més els hem vist parapetar-se en els execrables blocs electorals imposats per la Junta Electoral Central amb aquiescència de la majoria d’aquests partits, malfiats de la independència dels mitjans i dels professionals que hi treballem.

Però d’aquests dies plens de despropòsits, en què ens han volgut alinear i alienar, em quedo amb dos fets que m’han tret de polleguera i dels que en parlo avui que ja està tot el peix venut i no se’m pot acusar de prendre partit.

Em refereixo, en primer lloc, al tractament que els mitjans espanyols, pràcticament sense excepció, van fer de la relliscada sobre la nacionalitat en una Catalunya independent, protagonitzada pel president del govern d’Espanya, Mariano Rajoy, en l’entrevista de Carlos Alsina a Onda Cero. A Catalunya se’n van fer ressò i va ser titular destacat als informatius de TV3 i Catalunya Ràdio, 8TV i RAC 1, així com l’Ara, el PuntAvui i els digitals Vilaweb, El Món i Nació Digital, tal i com el fet es mereixia. Per contra, ni El Periodico ni la Vanguardia, ni tampoc la premsa, ni la majoria de ràdios i televisions espanyoles, ho van recollir.

Aquests mitjans, van minimitzar sense cap escrúpol la notícia que desfeia un dels màxims arguments contra el procés independentista: que perdríem la ciutadania europea. El tractament que van fer de la vessada presidencial va consistir a esmentar-ho, sense cap destacat i enmig de textos i sota titulars que es recollien altres declaracions de la mateixa entrevista. A casa, d’això, en diem “amagar l’ou”, és a dir, dissimular amb la intenció d’enganyar i això és una mostra de l’antiperiodisme més escandalós. L’ocultació de la informació que, per sort, va acabar sobreeixint per les xarxes i va obligar aquests mitjans a rectificar, fa un flac favor al debat de les idees al qual haurien de contribuir els mitjans amb una informació completa, veraç i plural.

El segon gran despropòsit d’aquesta campanya és el que té de protagonistes a Ciutadans, PP i PSC i del qual també es va aprofitar Catalunya sí que es pot. La demanda dels tres primers partits exigint a la Junta Electoral Central a compensar-los amb el mateix temps que TV3 va dedicar a la retransmissió de la Via Lliure de l’11S, va acabar girant-se’ls en contra. L’audiència que van fer els quatre partits, durant les tres hores en què van ocupar la televisió pública catalana, va ser la més baixa de la història de TV3, un diumenge a la tarda. La Festa de la Rosa del PSC va tenir una quota de pantalla de l’1,5%, que vol dir unes 32.000 persones. La franja del PP va tenir una quota del 0,9% i 18.000 espectadors. A Catalunya sí que es pot, se la van mirar unes 28.000 persones, amb una quota de l’1,6% i, finalment, Ciutadans va recollir un 1,7% de quota i 32.000 espectadors. La retransmissió de la Via Lliure va tenir una quota de pantalla del 17,3% i una mitjana de 330.000 persones mirant el programa. Em sembla que amb això ja està tot dit: els va sortir el tret per la culata.

D’aquests dos exemples, i en podia haver posat uns quants més, n’hauríem de treure una conclusió de cara al futur i, sobretot, des d’avui mateix en què s’obre un període nou i esperançador de la història d’aquest país. Que només amb uns mitjans lliures de la interferència dels poders públics i dels partits polítics i fent la feina que tenen encomanada, sense uns altres límits que els de la llibertat, la veracitat i la responsabilitat podrem dirigir-nos a una ciutadania plenament informada per decidir-ho tot.

Carles Solà

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.