Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’Alu és un músic lleidatà que acaba de treure el seu primer disc. Fa temps que roda pels escenaris però fins ara no havia gravat els seus temes en un treball amb tots els ets i uts. I ho ha fet amb un llistat d’acompanyants de luxe: la producció ha anat a càrrec del cantautor Xavier Baró, qui també hi posa guitarra i teclat, els cors d’Estefania Solé i les guitarres de Txabi Àbrego. El disseny, fi, és de Mireia Serra en base a unes fotos precioses de Joan Vicent Cantó.
I si us puc explicar tot això és gràcies a la casualitat. O així en podríem dir.

Un servidor és usuari habitual de les precàries línies de tren R13 i R14 i el vespre del 3 de juny passat a l’entrar al vagó de l’R13 que m’havia de tornar a casa m’hi vaig trobar, precisament, l’Alu Spear (nom artístic d’Alassane N’Doye).

És ben conegut per Ponent no només per oferir música amb influències del reggae sinó també per regalar tonelades de somriures i simpatia sense buscar res a canvi, com explicaria a ‘In this life’. Sabent-ho, no vaig voler deixar passar l’ocasió de preguntar-li com li anava tot. I del “vaig fent” inicial vam passar a les interioritats del projecte, un ‘Mamma Africa’ recent sortit de fàbrica i que l’Alu portava encapsat al prestatge portaequipatges de sobre el seu seient.

Els periodistes ens repetim que “ens cal fer més carrer”. Això, i mantenir despertes les ganes de saber més i més. Cosa gens fàcil d’acomplir quan s’és receptor d’allaus d’històries i de notes de premsa de tota mena i quan les rutines del dia a dia poden portar a encotillar-nos, a notar que les temàtiques són, cíclicament, sempre les mateixes…

I són tantes i tantes les vegades que aixequem temes perquè intuïm que un fet és a punt d’esdevenir-se o per la pura casualitat de fer la pregunta precisa en el moment adequat, que fa que la curiositat acompanyada del bagatge pugui ser una arma al nostre favor.

No com a periodista, però el passat dimecres 3 de juny la curiositat i la casualitat em van donar dos regals: rebre l’atenció i les explicacions de l’Alu Spear i proposar-li, un cop arribats a Lleida, de ser el primer a comprar el seu primer treball discogràfic professional, “una carta de presentació”. Aquesta tardor, de ben segur que sonarà pels escenaris. Des d’aquella trobada, cançons com ‘Je Pense a Toi‘ m’apel·len a ser més i més curiós.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.