Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Estimat lector:

T’escric per demanar-te disculpes en nom de la professió periodística. Bé, o de bona part d’ella. Ho faig sincerament, perquè el que has estat llegint, escoltant i mirant per part d’alguns no és digne de la nostra professió. Suposo que n’ets conscient, però qui tenim per dalt (ja saps, el director, qui paga a final de mes) es creu que t’empassaràs i diràs amén els idearis precuinats pel poder que ell posa en el menú informatiu del dia.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Nosaltres, els matxaques de la informació, els que piquem pedra diàriament, sabem que per molts blocs electorals, per molts programes compensatoris imposats per la Junta Electoral Central, per molts discursos de la por infundats i per molta merda publicitària camuflada de rigor informatiu que et posin, no ets imbècil. I el que encara és pitjor, també som conscients que no t’agrada que et tractin com a tal.

Però si l’home és l’únic animal que s’entrebanca amb la mateixa pedra, alguns directors de diari que es deuen als seus accionistes tenen un màster en llençar-se de cap contra la pedrera sencera només per complaure’ls. Perquè quan manen, distribueixen feina i decideixen enviar les planxes a impremta només pensen en què diran a les plantes nobles de les seus bancàries. I a tu només et vol perquè fagocitis el seu discurs sense piular massa.

Per sort, estimat lector, encara tens eines per combatre-ho. I el més important de tot, encara et deixen votar. La teva resiliència és admirable. No entenc com no t’afartes de donar sempre la mateixa classe. Perquè per molt que La Vanguardia es passi mig mes (o potser mitja vida) alliçonant-te sobre la força del seny, o per molt que la pública del país es vegi obligada a retransmetre minuts i minuts de sobrerrepresentació parlamentària, tu els hi has dit mil vegades no.

També t’has alçat contra El Periódico i els seus intents d’amagar la relliscada antològica de Rajoy en campanya o de colar-te aquella enquesta dubtosa durant la precampanya. I, per descomptat, tampoc no els hi vas comprar aquell argumentari on pintaven la independència com l’arribada dels genets de l’apocalipsi a ritme de les valquíries de Wagner. Curiosament, just el dia abans de les eleccions. Com n’és de casual, la vida, oi?. Bé, potser l’Oriol Soler, expresident de Cultura03, exconseller delegat d’RBA i coordinador de campanya de JxSí, no anava massa errat quan va criticar-los amb una rotunditat inapel·lable. Suposo que ell sabrà alguna cosa sobre com funciona el món de les lletres impreses.

No et pensis que m’oblido d’altres casos igualment flagrants, però no tinc massa més espai. Passa’t per aquest enllaç i en podràs llegir més. Tot el que vull fer és disculpar-me en nom de qui mai es disculparà, perquè no som pocs els que ens avergonyim d’aquesta manera de fer. Reconec que tothom es pot equivocar i té dret a rectificar. Fins i tot, reconec que tothom té el dret d’obstinar-se i negar l’error. Però aquells que cremen el codi deontològic per atiar les brases del dubte ciutadà amb traïdoria i premeditació no haurien d’ocupar segons quines poltrones i, encara menys, donar-te lliçons de vés-a-saber-què.

Gràcies. De debò, gràcies per la paciència, per les ganes d’informar-te i de no perdre la fe en el periodisme. Perquè l’ofici és això: fe en què aquella persona que es dirigeix a tu per explicar-te un bocinet fidedigne de realitat, amb rigor, des del seu punt de vista.

Pd. Sabies que els diaris anglosaxons fa molt temps que demanen obertament el vot per a alguna candidatura? De tots, Vilaweb va ser l’únic mitjà del país que ho va fer. No creus que tot seria més fàcil i, sobretot, més transparent?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.