Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ara que Crític ja porta més d’un any publicant continguts diàriament, deixeu-me que us confessi que una de les sorpreses positives d’aquest període inicial ha estat el grau d’interès que han despertat la majoria d’entrevistes que hi hem tret. Semblava que els reportatges d’investigació havien de ser el producte estrella d’un mitjà que porta com a subtítol explícit “periodisme d’investigació” i evidentment que alguns d’ells han estat molt llegits i han obtingut un ressò mediàtic força extens. Però no ens esperàvem –ni Roger Palà ni Sergi Picazo ni jo mateix, els tres socis fundadors de Crític- que les entrevistes coparien bona part del rànquing dels 20 continguts més llegits en aquest primer any de vida. Hi ha alguna explicació raonable?

Crec que sí, que l’explicació la podem trobar en l’essència del gènere periodístic per antonomàsia, que al meu parer no és ni la notícia ni el reportatge, sinó l’entrevista. Amb la irrupció dels mitjans audiovisuals, semblava que aquests disposaven de millors condicions tecnològiques per fer entrevistes: la ràdio ens permet escoltar la veu de l’entrevistat, amb tots els seu matisos; la televisió fins i tot veure-li la cara i saber si l’expressió del rostre es correspon amb les paraules, si el convidat riu francament o de forma forçada, si se li escapa una llàgrima en un moment donat… Però, ai!, els micros i les càmeres imposen molt i el nivell d’intimitat que el periodista pot tenir amb l’entrevistat és relatiu, amb els tècnics de so i els operadors de càmera a un pam de la conversa. I què podem dir dels timings tan estrictes… “tenim 10 minuts justos, que després entra aquella altra secció…” o “només podem parlar mitja hora, que el programa de després és el que té més audiència de la cadena…”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

La premsa escrita sempre ha conreat el gènere de l’entrevista, no només les més curtes per qüestions d’actualitat estricta, sinó les anomenades de “caràcter”, les que intenten reflectir-nos un personatge a fons a través de les seves respostes. Els dominicals, per exemple, sempre havien de tenir una entrevista llarga (de sis o vuit pàgines, com a mínim) i amb convidats de gran popularitat, encara que de vegades tinguessin poca cosa a explicar. Ja m’enteneu: no és el mateix entrevistar un escriptor o un artista que un esportista d’elit, que pot ser molt bo en la seva especialitat però que el que ens aporta de fons és tendint a zero. No us ha semblat en algun moment o altre que tots els mitjans escrits acabaven fent sempre els mateixos personatges? Que totes les entrevistes repetien les mateixes preguntes tòpiques i les mateixes respostes insulses?

En irrompre els mitjans digitals, on tot és més curt i més ràpid i més efímer, el gènere no va ser mai gaire contemplat com a possibilitat real d’aconseguir visites. Potser sí com a complement en algun moment, però sempre entrevistes relativament curtes, de pregunta-resposta ben picades i ràpides, lleugeres i que et donin un titular ben cridaner, a poder ser. Res de reflexió i respostes de més de deu línies. “És que l’usuari d’Internet no té gaire temps per llegir”, diuen. Hi ha excepcions a aquesta manera de pensar, entre els mitjans en espanyol una de les més destacades és la de Jot Down Magazine, digital de reflexió cultural, dins del qual les entrevistes a fons juguen un paper important.

Sigui com sigui, Crític va apostar també per publicar entrevistes pausades, de reflexió, de matisos a cada frase, molt i molt llargues, quilomètriques per entendre’ns, entrevistes a fons, molt treballades pels periodistes que les fan, molt documentades, esquitxades d’actualitat, però sense ser-ne presoners –si cal remuntant-se a molt temps enrere i, si cal, fent reflexions genèriques poc a tomb del dia a dia-, i, ep! això sí, a persones que, d’entrada, no són gaire conegudes ni pul·lulen tot el dia per teles i ràdios.

El resultat ha estat que les lectures de determinades entrevistes s’han disparat entre els lectors i han arribat a xifres d’uns quants milers de persones, sorprenent-nos a nosaltres mateixos. Em direu que potser estem parlant d’una minoria, que el gruix de l’audiència –la que mira o escolta determinats programes o entra a determinats llocs web- no se sentirà mai seduïda per una entrevista llarga i densa. Potser teniu raó, però només per això hem de privar tothom del plaer de llegir una bona entrevista escrita, on el periodista deixa parlar a l’entrevistat, introdueix matisos i va conduint el fil de la conversa fins a obtenir moments concrets de gran interès per al lector?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.