Hi ha músics que no parlen de música a les entrevistes perquè només els fan preguntes sobre el seu tercer fill, la casa de Miami, la recent separació, la soletat de la fama, la pirateria, la prometedora vocació artística del primer i el segon fill, l’operació del maluc, el nou tall de cabell, la crisi mundial, la independència de Catalunya… Són músics que mai no concedeixen entrevistes a publicacions musicals, i rarament als diaris, i quan ho fan, s’adrecen als suplements dominicals, suposats receptacles d’informació lleugera on el periodista no pot permetre’s l’ocurrència d’indignar el lector amb preguntes sobre productors, girs musicals o discos antics que ningú no recorda.

Ha de ser molt agradable ser una estrella de la música i constatar com la teva obra genera tant interès en el món. El senyor cantant escull un sofisticat estudi a Los Àngeles, contracta uns músics de sessió que costen un ull de la cara, aconsegueix que hi participi la diva neo-soul del moment, es pregunta si els seus fans estan preparats per aquest tomb tan agosarat cap al hip-hop llatí, arriba el dia de la promoció i la primera pregunta és si li faria il·lusió que el seu fill seguís les seves passes a la música o, si és una dona, com s’ho fa per conciliar la vida domèstica amb la laboral.

L’altre dia, Diego A. Manrique va fer-li una entrevista a Julio Iglesias a El País i ell mateix en destacava a Facebook el caràcter d’”entrevista musical”, conscient de l’extravagància que suposa tenir un cantant com ell a l’altra banda de la línia telefònica i fer-li preguntes sobre la professió de cantant. A qui se li acut, Diego! A veure, pensar que Julio Iglesias és un tanoca que no pot tenir res interessant a dir-nos com a artista és una mostra de gran audàcia: parlem d’un cavaller que té més d’un disc notable (sobre tot, els dels anys setanta), i que ha enregistrat cançons amb Willie Nelson, Diana Ross, Stevie Wonder i Frank Sinatra. Alguna cosa sucosa podrà explicar-nos, oi? El mateix, o semblant, passa amb molts altres artistes que potser són més personatges que músics, però que són on són perquè fan música: quant fa que no llegim una entrevista en profunditat sobre la seva carrera i obra amb Alejandro Sanz, Miguel Bosé, Shakira…?

Ells ho han volgut així? Sí, esclar. Els ídols del mainstream prefereixen buscar el gran aparador, l’entrevista al mitjà generalista lleuger o la revista del cor, o millor encara, l’exposició a La Voz que sotmetre’s al qüestionari d’un periodista especialitzat que encara els buscarà els tres peus al gat, i les raons són fàcils de comprendre. No és cap fracàs de la professió: de la mateixa manera que hi ha una música destinada als qui no els agrada la música, hi ha entrevistes que són simulacres consentits per les dues parts. Frustrant? Sempre ens quedarà imaginar que, quan es queda sol, acabada la llarga jornada d’entrevistes i visites a platós, l’artista es pregunta, una mica fastiguejat, col·locant la mà sota la barbeta: “de debò a cap d’aquests burros de periodistes li interessa gens ni mica la extraordinària música que he fet?”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019