Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La contracrònica és un gènere periodístic complicat. Obliga, primer de tot, al periodista a ser present al lloc dels fets, qüestió cada cop més estranya a la professió. En segon lloc l’obliga a prendre distància –tasca també complexa en l’actual situació política catalana- i a parlar amb els actors secundaris, els ‘extres’ que omplen les notícies de masses però que rarament hi tenen veu. Una barreja que acostuma a oferir un resultat allunyat de l’èpica i amb força dosis d’ironia que pot resultar molesta o xocant als lectors més sensibilitzats per la notícia o que se la prenen més seriosament. Com a homenatge a un gènere sovint menyspreat, des de Mèdia.cat tractem de fer una contracrònica de la contracrònica.

Seguint fidelment els cànons habituals, la contracrònica de El País d’avui convertia els 400 alcaldes que van acompanyar Artur Mas a declarar als jutjats en «majorettes», la mobilització popular en un «espectacle, perfectament sincronitzat» i la gent que es desperta de matinada per recórrer llargues hores d’autobús en jubilats que «al cap i a la fi són els catalans que, amb excepció dels alcaldes, poden dedicar més temps laborable a manifestar-se» però que segurament a algun «no l’hauria importat que el teletransportessin a un espectacle de varietats a Marina d’Or organitzat per l’Imserso». El cronista fins i tot aconsegueix trobar l’exemplar friki conspiracionista que «insisteix» a assegurar que «el sabotatge de la línia de l’AVE va ser obra del governo espanyol».

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

L’exemple de contracrònica és brillant i probablement més indispensable que mai en un moment en que el periodisme està especialment enfangat en les respectives trinxeres ideològiques.

I s’agraeix, perquè lamentablement El País no va tenir en altres ocasions aquesta capacitat de distanciament irònic. És el cas, per exemple, de la contracrònica que el diari va publicar l’11 de setembre de 1998, el dia de l’empresonament de l’exministre espanyol de l’Interior, José Barrionuevo, i l’exsecretari d’Estat per a la Seguretat, Rafael Vera.

Titulada «Felipe, Sácalos!» la peça traspua èpica des de les primeres línies quan explica el passat de la galeria on ambdós polítics anaven a ser tancats com a antic penal de preses polítiques. Així, el relat de la vella socialista que davant «el retorn dels fantasmes del passat» es veu obligada a desenterrar la «bandera roja amb la rosa del PSOE» i tornar a cantar la Internacional amb el puny alçat. «Ens estan empresonat com abans» transcriu el periodista abans d’acabar el paràgraf. El segon paràgraf, però, no rebaixa el to: «En aquestes hores, culpables o innocents» escriu referint-se als dos alts càrrecs condemnats en ferm per un tribunal. Un dubte que els testimonis consultats converteixen en certesa. Res de frikies conspiracionistes, arguments raonats i explicats: «Que ningú es cregui que nosaltres, socialistes d’infanteria com soms, estem d’acord amb els GAL. Suposem que Pepe i Rafael sabien com sabíem tots que algú estava matant etarres pel País Basc. Però ells no ho van organitzar». Militants que no se sap si són jubilats, tenen temps lliure o preferirien ser a Marina d’Or, però que en canvi sí s’explica que han viatjat hores en autobús –«des de les sis del matí»- i «abans d’esmorzar, ja estaven a la porta de la presó de Guadalajara, passejant per la vorera una vegada i una altra, aprenent-se de memòria el número 55 del carrer de la Virgen del Amparo, el portal ver que una estona després haurien de creuar Barrionuevo i Vera».

Aquell dia també hi va haver passadís, però no majorettes, sinó «100 metres cap amunt [que] van ser un deliri». I també –car no es tracta de res organitzat ni sincronitzat- molts sentiments: «tristesa», «fermesa», «afecte», «ànims», «veus trencades», «dolor», «ràbia» i Alfredo Pérez Rubalcaba amb «la cara plena de llàgrimes». Finalment, el tòpic màxim de l’heroisme: Vera i Barrionuevo entrant a la presó quan «ja no podien consolar ningú més».

Però llavors potser si que passaven coses realment greus i el periodisme no podia posar-hi una distància i oferir una contracrònica irònica. Calia èpica. No com ara.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019