Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Estan de moda, les formiguetes, que en l’àmbit del periodisme es corresponen i sempre s’han correspost a la premsa local, altrament anomenada premsa pobra i personalment vista com la premsa més idealista de totes: no només per pobra, sovint cooperativista, sinó per voluntariosa i afermada amb els dos peus al carrer. Ho han teoritzat a bastament en les últimes dècades a Catalunya des de Maria Favà i Josep Maria Huertas fins a Gerard Maristany i Albert Musons. Tots ells teòrics i pràctics han evidenciat que no hi ha un model únic per a una llarga tradició que suma prop de 300 capçaleres només al Principat: no segueix el mateix retrat social una publicació en un àmbit rural, on tots els protagonistes volen saber el mínim detall de la vida veïnal, que un periòdic en un àmbit metropolità, on els tempos de relació entre les persones es basen més en la utilitat informativa del mitjà que en el reflex del localisme. Hi ha, doncs, premsa local i premsa localista. I les dues són vàlides, en el seu àmbit.

Però el que encara no tenim és la resposta encertada des de l’altra banda, des de l’àmbit de la premsa generalista, i més aviat des d’aquesta trinxera s’ha anat enrere. Quan vaig estudiar les principals experiències de premsa local a la meva ciutat, l’Hospitalet de Llobregat, als anys 70, La Voz del Llobregat i l’Estaca –dirigida aleshores nominalment per un joveníssim Lluís Bassets-, els redactors recordaven que en aquella època es compaginava l’experiència local amb una densa contribució a la premsa generalista, que al final sempre ha estat la que principalment ha servit per cobrar un sou estable. En Jesús Vila explicava que el Diari de Barcelona d’aleshores reservava fins a quatre pàgines només per a la segona ciutat de Catalunya. Aquest fet és ara impensable. Però és que ni tan sols hi ha un esforç de localització per part d’aquesta premsa gran per ubicar els fets en un espai on hi ha 12 barris (i unes característiques socials que s’han de contextualitzar), mentre que aquest esforç sí que es fa quan es tracta informativament Barcelona.

Ara bé, quina resposta dóna la premsa generalista als problemes locals de Barcelona? Irregular, i fins i tot viciat en funció de la política d’ajuts institucionals. No s’entén, en aquest sentit, que una reforma urbanística en una plaça de Barcelona mereixi dues pàgines i un cas similar, d’impacte menor per la quantitat de gent afectada però en un espai principal d’una altra ciutat catalana no mereixi ni un breu. I estem parlant de premsa generalista. No s’entén, tampoc, que en funció de les anomenades pàgines especials –últimament fins i tot els ajuts als també anomenats redaccionals demanen que no hi hagi cap pista que delati el caràcter publicitari-, no s’entén que una ruta de tapes en un barri mereixi una pàgina sencera i aquest sigui el mateix espai que es dedica en el mateix diari generalista, per exemple, a la mort d’un líder europeu. Per cert, aquesta ruta de tapes segur que no mereixeria una pàgina sencera en la premsa local del territori al qual fa referència…

Necessitem un model de relació entre la premsa local i la premsa generalista, perquè el lector, el públic al qual ens devem i gràcies al qual al cap i a la fi tenim les millors fonts, comença a no entendre res.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.