Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ha fet 109 anys del naixement de Hannah Arendt i aquesta mena d’aniversaris són l’alarma mediocre que fem servir els que no en sabem més per recordar noms imprescindibles.

Perquè passen els anys i em segueix fascinant la història d’aquesta dona jueva d’origen alemany que des del seu exili nord-americà va rebre l’encàrrec, l’any 1961, de cobrir a Jerusalem el judici del nazi Otto Adolf Eichmann.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Era el clàssic encàrrec amb el que una bona escriptora s’hauria pogut lluir. Més i tot, en el seu cas, amb una biografia marcada per l’Holocaust. La direcció de The New Yorker li havia donat carta blanca i finalment publicaria 73 planes amb les seves reflexions després d’assistir durant tres setmanes al judici de Eichmann. Més que una crònica, el seu escrit es va convertir en un tractat que es titula “Eichmann a Jerusalem: informe de la banalitat del mal”.

Si el llegiu, veureu que Arendt no va optar pel lluïment fàcil. Les reflexions publicades gairebé un any després, el 1962, la van situar al centre de gairebé totes les crítiques. Per què? Perquè va punxar la societat amb el que fa més por: la pròpia responsabilitat en el mal. Afirmava que Eichmann no era un monstre. Era, deia, un home normal producte del model social i polític en què havia crescut i triomfat. Alertava Arendt de la perillositat de deixar-nos portar per la força d’un règim, d’un ideal superior, si això significava negar els principis i els valors humans més essencials.

Ho explicava ella que havia fugit del nazisme. Ho explicava ella que s’havia documentat de forma sistemàtica sobre els crims i la maldat sanguinària i malaltissa practicada per Eichmann. I allà estava ella, acusada pels seus –alemanys, israelians i nord-americans- d’autoodi i d’antisemitisme.

El pecat d’Arendt era haver anat més enllà del dolent perfecte, Eichmann, enfrontant els alemanys amb la seva història. Fer-los corresponsables de la maldat del nacionalsocialisme per evitar que els noms dels dirigents nazis fossin caps de turc catàrtics que permetessin exculpar tots i cadascun dels centenars dels milers de ciutadans que els havien seguit amb el braç alçat. I en publicar-ho als Estats Units, a l’incipient dècada dels 60, va fer que bona part de l’opinió publicada d’aquells país es sentís també assenyalada en relació a les decisions del seu govern. I a Israel tampoc no li van perdonar una anàlisi complexa que els demanava autocrítica pel comportament d’alguns líders jueus a l’Europa ocupada per Hitler.

Les reflexions i la valentia de Hannah Arendt em semblen imprescindibles per entendre el punt d’autocrítica que ens cal en aquest segle XXI d’interconnexions globals. Els dolents perfectes ens alliberen de la responsabilitat col·lectiva en els diferents estadis de la nostra indignació: des d’Aznar fins al-Àssad, passant per Putin, Bush o Castro –segons les fílies i fòbies de cadascú-, trobem sempre un boc expiatori a qui carregar culpes i responsabilitats. I descarregar les nostres.

Per això calen moltes Arendts i molts mitjans, com l’aparentment inofensiu The New Yorker, que ens apuntin, ens despullin i ens treguin la son. Per dibuixar les nostres responsabilitats en allò que ens sembla llunyà i terrible. Des d’indignar-nos amb les matances d’Estat Islàmic mentre regalem samarretes blaugranes amb un patrocinador vergonyant, fins a escriure posts encesos sobre braus mentre comprem sis ales de pollastre per un euro i mig al súper del costat.

No es tracta de convertir-nos en éssers absolutament coherents sinó de combatre “la indiferència que provoca el mal massiu”, parafrasejant Arendt. La pensadora recordava la necessitat de sentir el mal i fer el dol per tot aquelles ferides que no ens són properes però, malgrat això, són nostres. Perquè les hem de fer nostres.

En un moment en que la infoxicació no ens deixa temps per pair una catàstrofe o un atemptat perquè ja estem llegint la propera i pitjor, és més necessari que mai un temps pel record, per la reflexió, per anar una mica més enllà de les xifres i dels números rodons lligats a cada notícia plena de mort.

Els periodistes hi tenim una responsabilitat especial, potser superior. En paraules de Hannah Arendt, “si la mort no té cap valor, la vida acabarà per no tenir-ne, tampoc.”

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

3 Comentaris

  1. Maria

    Ser un esser autentic i benpensant i amb criteri no es gens facil i mes quan desde ben petits pretenen que creïem i que creiem
    Nomes volen ramats de…ves a saber qué
    Però sí , hem de ensenyar a pensar i a tenir criteri
    La resta es mes facil i mes còmode pero no val per ser autentic i benpensant
    I així va , cada cop , amb mes soberbia de tots aquets que volen tenir el poder de decisiò i deixar a la resta sensa res, ni criteri per opinar
    No anem bé, no

  2. Mònica

    L’he llegit varies vegades i en diferents moments! Molt bo! I quantes Hannah Arendt necessitem!