Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’altre dia, un teletip d’Associated Press (AP) escrit des de Madrid informava que milers de ciutadans havien acompanyat el president Artur Mas fins a les portes del Palau de Justícia de Barcelona. Fins aquí, res a dir. Madrid insisteix a internacionalitzar el procés i la declaració del president de la Generalitat era una ocasió servida amb safata. Després dels impactes mediàtics mundials de la Diada i el 27S, l’altre dia Catalunya va tornar a aparèixer als mitjans de comunicació d’arreu del món. A la part final de l’esmentat teletip, però, es feia referència a les darreres eleccions amb aquesta frase (tradueixo de l’anglès): “Els partits favorables a la independència van rebre el 48% dels vots i els contraris el 52%”.

Com qui no vol la cosa, el recompte oficiós de La Moncloa es colava a la informació de la prestigiosa agència. Al cap de ben poc, The New York Times i The Washington Post reproduïen la informació de la declaració del president Mas i també la del resultat del 27S. Fins i tot The Guardian, que informa de manera impecable sobre Catalunya i que no havia comès aquest error en les seves anàlisis postelectorals, donava per bones les xifres d’AP. Rectificar és de savis i, un cop avisada, AP va esmenar el teletip. Massa tard. Tots els mitjans havien reproduït la primera versió i ni devien veure l’actualització. Milers de lectors es van quedar amb la idea que a Catalunya hi ha més gent contrària a la independència que a favor.

En ocasions com aquesta no puc deixar de recordar l’autèntica obsessió que tenia Ramon Barnils perquè Catalunya disposés d’una agència de notícies pròpia. Això passava abans de la creació de l’Agència Catalana de Notícies, és clar. El poder de les agències de premsa sempre ha esrtat i continua sent molt gran. Per una banda, els teletips d’agència van a missa: allò que diuen no es comprova mai, que prou feina hi ha a les redaccions, cada dia són menys a fer-la i això de comprovar les notícies amb tres fonts diferents queda molt bé a primer de carrera però a la pràctica no ho fa pas ningú. Per altra banda, les agències són gairebé a tot arreu i són ràpides. La versió digital dels diaris de paper sovint ofereix primer la notícia d’agència i, al cap d’unes hores, la crònica del propi redactor o corresponsal, sí és que ha anat al lloc de la notícia. Perquè la crisi econòmica, sumada a la del periodisme, si és que són destriables, no ha fet més que augmentar el poder de les agències: els corresponsals a l’estranger són un luxe que pocs es poden permetre i les redaccions s’han aprimat tant que a vegades no es deuen veure ni al mirall.

A nivell mundial, la informació internacional està en mans de tres grans agències: la nord-americana Associated Press, la britànica Reuters i la francesa France Press. El 90% de la informació internacional que publiquen els diaris porta la seva signatura, fins i tot quan no apareix de manera explícita. Fins als anys 80 també hi havia United Press International, actualment mig desapareguda, i Bloomberg fa uns anys que puja amb molta força, més enllà de les informacions econòmiques. Però bàsicament som en mans de les big three: També a l’hora d’explicar Catalunya al món i calcular quants estem a favor i en contra. Siguem-ne conscients.

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.