Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

LasProvincias22-10-15Las Provincias commemora enguany el 150 aniversari de la seva fundació pel periodista i poeta Teodor Llorente, un dels principals precursors de la Renaixença valenciana i la recuperació literària de la seva llengua. Això el converteix en la segona capçalera més antiga del país.

L’efemèride s’ha celebrat en gran: portades entusiastes, una exposició inaugurada pel Rei espanyol, actes amb milers de convidats i fins i tot la medalla d’or de la Ciutat de València atorgada per Joan Ribó, l’alcalde de Compromís que el mateix diari no s’ha estat de criticar i atacar en nombroses ocasions.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Aquesta llarga permanència i una certa vocació transversal han fet que el diari hagi passat per diferents etapes hi hagi acollit algunes de les millors plomes del País valencià, inclosos els escriptors Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, però també Francisco Peris Mencheta –considerat el primer corresponsal de guerra a l’Estat espanyol- o el mateix fundador del diari, Teodor Llorente.

Però aquesta diversitat –limitada- entre els professionals no pot amagar el fet que, com a projecte periodístic, Las Provincias ha tingut sempre vocació d’esdevenir portaveu de l’elit dominant que es formà durant la Primera Restauració (1874-1931) a partir d’una aliança de diferents oligarquies i que aconseguiria assentar les bases de tots aquells estereotips que han acabat definint el País Valencià contemporani. L’autor d’aquesta definició és el sociolingüista Lluís Vicent Aracil, qui la va formular el 1966 en un extens article a la revista Serra d’Or en motiu del centenari del diari. “La cristal·lització –va escriure Aracil- d’un ‘valencianisme’ vagament regional, sucursalment centrípet i intoxicat per una rústica méfiance anticatalane, ha estat primordialment obra d’aquesta classe i reflecteix bastant bé les seues incoherències. També han estat, sens dubte, obra d’aquesta classe el deficient desenvolupament econòmic del País i la formidable immobilització històrica en què sembla que estem encallats”. Una anàlisi escrita fa mig segle però que bé podria referir-se a l’actualitat.

De fet, el paper de Las Provincias de “garant de la valencianitat” s’accentuaria a partir de la Transició i l’esclat del fenomen blaver, que no es pot entendre “sense la intervenció del diari, socialment molt influent”, segons explicava el periodista i sociòleg Francesc Viadel en un article a la revista acadèmica Arxius de les Ciències Socials. Segons Viadel “en un ràpid procés de conversió liderat per [la llavors directora] María Consuelo Reyna i en part inspirat per [el dirigent d’UCD durant la Transició] Manuel Broseta Pont, el diari mudà el seu valencianisme conservador, però no illetrat, per un d’estretament vinculat al blaverisme inculte i es va convertir en el seu instrument principal d’agitació i propaganda”.

LPfeixismeUn paper que seria més virulent durant els “anys del plom” de la segona meitat dels 70 i tota la dècada dels 80, quan Las Provincias es convertí en “la trona pública, legitimadora, de personatges vinculats a la violenta extrema dreta anticatalanista”. Però continuaria de forma més institucionalitzada després de la “pacificació” valenciana de finals dels anys 90 –constitució de l’AVL i declivi d’Unió Valenciana- i la destitució de Reyna com a directora el 1999.

Durant aquests anys, continua Viadel, “Las Provincias ha acusat els partits de l’esquerra del país de fer la política hídrica d’un criminalitzat govern de Catalunya i contra els interessos mateixos del poble valencià; s’ha divulgat un presumptiu favoritisme per part de l’executiu central socialista envers Catalunya i contra el País Valencià; s’han llançat diatribes contra la Fira de Frankfurt i, sobretot, contra la participació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i d’ajuntaments socialistes en aquesta mostra internacional de la cultura catalana”. L’anticatalanisme tindria com a objectiu –per a Las Provincias i el bloc social que aquesta representa- “estrangeritzar una part de la població crítica, criminalitzar els dissidents, marcar una distància social entre uns valencians ungits com a legítims des del poder i uns altres als quals, tot i que ho són de ple dret, se’ls nega fins i tot el gentilici en virtut d’unes fòbies, d’uns interessos polítics concrets”.

lasprovinciascatalaAixí la capçalera hauria aconseguit, en bona mesura, convertir-se en “guardiana” del que considera “essències valencianes”, arribant a decidir qui era i qui no “un bon valencià” i utilitzant la manipulació i la mentida per tal d’aconseguir aquests objectius. Un exemple que apareix a l’article de Viadel és de les eleccions del 2007, quan Las Provincias va fer d’altaveu d’una campanya del PP que posava en dubte l’origen no valencià dels candidats socialistes. Paral·lelament el diari callava la dada que fins a la meitat dels candidats popularistes eren nascuts fora del País Valencià.

Tornant als anys 60 i a l’article d’Aracil, es pot resumir perfectament el paper ideològic del diari durant el darrer segle i mig: “Els membres de l’estament [dominant] en qüestió reaccionen indignadament i acusen els crítics de traïdors, nihilistes, antisocials o antipatriòtics. Però el més pedestre sociòleg del coneixement desxifraria aqueix llenguatge sublimat i denunciaria una substitució sistemàtica de termes que es basa en la identificació de la classe amb el País”.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un Comentari

  1. manel

    A hores d’ara sembla cència-ficció un possible revifament cultural (ja no diguem polític) al País Valencià que puga arribar a esdevenir majoritari i hegemònic. És una pena, però l’assimilació cultural, l’hegemonia castellana, és un fet. Malgrat uns anys 80 on els socialistes eren més proclius, la decadència de la cultura pròpia del territori ha anat incrementant-se (amb força i paral·lelament a l’auge de la política de grans esdevenints del PP). El resultat és el que té el PP (que és el partit més votat, recordem: o siga que el grup majoritari de la població amb un pensament comú – darrere van PSOE, Compromís i Podemos, amb pensaments no coincidents – li dóna suport) com a un dels seus elements principals ideològics: Valencians=FOLCKLORE