El 1980 vaig tenir la gran sort de conèixer Rosa-Victòria Gras (Vallgorguina, 1933), doctora en Filologia, que va tenir la generositat d’introduir-me, com a guionista, a l’equip d’aquell magnífic programa que va ser «Lliçons de català», iniciat el 1979 a l’aleshores anomenat «Circuit Català» de TVE. Llavors jo tenia 23 anys i amb prou feines havia sortit, com molts altres companys i companyes, de l’ou enverinat i fosc del franquisme —amb el títol de llicenciat en Periodisme i, també, de professor de català per a adults sota el braç—, i aquella experiència va ser no solament una glopada quotidiana d’aire fresc i lliure, sinó, també, un cúmul de coneixements impagables sobre la nostra llengua, en tots els seus aspectes (especialment quant a la dicció), que mai no m’han abandonat i que mai no li podré regraciar prou a Victòria Gras.

Doncs, bé (o malament, és clar), aquelles mítiques «Lliçons de català» (Premi Òmium Cultural de Ràdio i Televisió, 1980), no existeixen o, més ben dit, és com si mai no haguessin existit. Si en feu una cerca a Internet en trobareu ben poques referències, però, encara més greu, si ho cerqueu al web dels arxius de TVE a Catalunya, no en trobareu ni una, de cita, com si aquell programa de quinze minuts comanat per la Gras, amb l’inestimable assessorament de mestres com l’Antoni Comas, na Carme Serrallonga o na Isabel-Clara Simó, no s’hagués fet mai…, esborrat del mapa a la manera orwelliana.

Però, la veritat és contundent: no hi ha ni un sol arxiu públic d’aquelles filmacions pel simple i toixarrut fet que les cintes de pel·lícula (s’enregistrava la majoria de programes en 16 mm), que venien de Madrid, eren reutilitzades constantment, amb què ‘esborrava qualsevol rastre d’allò que ja s’havia fet. Vet aquí, doncs, com un dels programes de redreçament lingüístic i cultural més importants del transfranquisme ha desaparegut dels annals i de la memòria col·leciva perquè des dels poders de l’Estat no hi havia interès, evidentment, a deixar constància que, ni que fos de forma efímera, hi va haver, en aquells anys previs al cop d’Estat fallit (?) del 23-F de 1981, uns espais de llibertat i d’embranzida a Catalunya que mai no haurien d’haver exiistit.

El camí emprès d’aleshores ençà ha estat i és llarg i difícil, però és necessari de fer-ne memòria i homenatjar pioneres com Rosa-Victòria Gras i aquelles imponents «Lliçons de català».

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019