La distància entre els crítics musicals i els músics s’ha fet més petita perquè entre les xarxes socials i les turbulències generals tots hem baixat un esglaó: els periodistes, que no som aquell oracle que es mirava el món des d’un relatiu, còmode, superior, aïllament, i els músics, que han deixat estar els aires de grandesa perquè la majoria són pobres com rates i només faltaria que es pensessin que són alguna cosa, on aniríem a parar. M’ho deia fa poc David Mullor, cantant del grup Ix!, uns nois que no vesteixen camises de quadres, que són fans de David Bowie i tenen inquietuds arty: “aquí als músics no se’ls permet anar de divinitats”, es lamentava. Així, el senyoret diu que és Artista? Au, passa.

No sé si és una cosa generacional, però hi ha una escola de crítics musicals de pop i rock, més o menys la meva, en què el distanciament amb l’artista ha estat vist com a sinònim d’independència, de no contaminació. Potser perquè venim d’una època en què pensàvem que hi podia haver crítics musicals purs, és a dir, individus que podien desenvolupar una activitat professional expressant únicament la seva elevada opinió sobre uns determinats discos i concerts. En el món real del segle XXI, però, el crític és, a més, entrevistador i cronista, escriu notícies, fa reportatges, breus, obituaris i, potser en alguns casos, cangurs o alguna mà de pintura al pis de dalt.

Entre una cosa i l’altra, crítics i músics ens hem apropat, i ara a sobre anem als mateixos bars a fer copes, com expliquen l’Andreu Gomila i la Marta Salicrú en el llibre “Putos himnes generacionals”. Als anys 90, els crítics musicals teníem ‘El Otro’, a València-Casanova, on hi punxava el Ramon Súrio i s’hi ajuntaven periodistes i patuleia variada del show business, però no pas músics, que es devien moure pels seus propis locals. Ara, en canvi, em sembla que tot es barreja més i qualsevol nit a L’Ascensor, el Klavier, el Milano o l’Slow podem trobar-nos amb el David Carabén, el Roger Mas o la Bikimel, i no ens col·loquem pas a l’altre extrem de la barra a mirar-nos de reüll, sinó que conversem amablement i cordial. I així, a cop d’entrevista de dia i old fashioned de nit, es van establint estranys, boteruts, lligams que després serveixen, volem pensar, per fer més sòlids els articles que els diaris i revistes on escrivim tenen la bondat de publicar-nos.

Tot plegat pot semblar una mica frívol, però no ho és pas. Ni pervers. Pensar que per a un periodista musical és bo conèixer els músics no em sembla una idea excèntrica. Al cap i a la fi, són el material amb què treballem. Parlant-hi, observant com tracten el cambrer o com de ràpid els puja el gintònic, escoltant els seus neguits i calibrant la importància que es donen a ells mateixos, podem copsar àrees d’ombra o descobrir nous enquadraments d’allò que fan. Conèixer millor l’artista és conèixer millor la seva obra, que no és un objecte que penja de l’espai ni un bolet que surt del no-res.

Al final, però, encara que puguem compartir barres de bar i estones d’eufòria, hi continuarà havent-hi una distància, i ells i nosaltres ho sabem. Hi ha uns marges de prudència, un rubor, tant seu com nostre. Nosaltres preservem l’aura de misteri del seu art, i ells, la presumpció que la nostra opinió és important. Tots dos fem veure que és així. I, si més no, per part nostra, diria que ho és.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019