Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ara fa 15 dies, eldiario.es filtrava un document atribuït al Ministeri d’Indústria en el qual un alt responsable del Govern posava per escrit algunes directrius per fer coincidir les decisions sobre política televisiva de l’executiu de Rajoy amb els interessos del PP.

Lamentablement, això ja no és cap novetat. Com s’ha denunciat diversos cops als mitjans i la recerca universitària ha documentat abastament, els governs espanyols fan la política de televisió pensant en interessos partidistes. Ho va fer el Felipe a finals del vuitanta quan va atorgar concessions a empresaris afins (Prisa, Godó) i apostant per canals molt orientats a l’entreteniment (Telecinco, del llavors proper al socialisme italià Silvio Berlusconi), ja que volia rebaixar la tensió política que percebia al país. Ho va fer Aznar, quan va donar concessions de TDT als editors de l’ABC i El Mundo i a empreses privatitzades per ell mateix anys abans (Retevisión). Zapatero no va ser menys i va prendre decisions amb poca lògica legal (permetre-li a Prisa convertir Canal+ en Cuatro) i tecnològica (permetre a Mediapro crear La Sexta en analògic en un moment en què es deia que es volia impulsar la TDT, fins llavors estancada).

A les autonomies la cosa no és precisament més polida i neta. Diversos estudis acadèmics i periodístics demostren que amb les concessions de TDT local i autonòmica s’ha tendit a afavorir empreses properes als governs. A Catalunya, un moment especialment gloriós és quan al 2003 el llavors conseller de Cultura Jordi Vilajoana va dir –en una intervenció parlamentària– qui li agradaria que guanyés el concurs de TDT autonòmica privada que llavors estava preparant el Govern. No va dir noms, però va dir que li agradava molt una agrupació d’empreses de comunicació del país que llavors s’estava creant. Ho va dir quan el concurs no s’havia ni obert. El concurs el guanyà una agrupació d’empreses encapçalada per Godó creada poc abans de la convocatòria.

Tot i que ja la tinguem gairebé naturalitzada, aquesta relació entre estat i mitjans és fonamental per entendre el periodisme que tenim. Almenys en una part. Com explica aquest article acadèmic, les afinats i odis polítics entre diferents mitjans i partits es van reafirmar i intensificar a partir de finals dels vuitanta afectades per les concessions (o no) de freqüències. Això té un nom i és clientelisme: el poder polític atorga a una empresa una cosa que li interessa i a canvi aquesta n’esdevé client. Li pagarà amb unes espècies molt preuades: des de tracte deferent a suport entusiasta. Que els ajudaran en la gestió de la seva comunicació política, vaja. O a l’inrevés: si no l’afavoreix, el mitjà pot endurir la seva posició contrària o canviar-la si li era favorable. És així, també, com es construeixen trinxeres mediàtiques.

La filtració eldiario.es no aporta gaires novetats, és cert. Però sí que afegeix un segell d’oficialitat a una relació malaltissa que dificulta que el pluralisme ideològic o la viabilitat econòmica dels projectes siguin criteris per decidir qui té un canal. I si algú denuncia alguna mancança en alguna d’aquestes dues qüestions, cap problema: es canvia la llei o s’ignora la normativa i llestos. Tot sigui per tenir contenta la clientela televisiva.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.