Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Que la invasió d’Iraq no s’ha traduït en la creació d’un estat democràtic i pacífic i en un revulsiu per a la modernització del Pròxim Orient és evident. Dotze anys i centenars de milers de morts després d’una de les campanyes militars més contestades de la història recent, el mateix Iraq és un estat fallit, dividit per fronteres ètniques i sectàries, amb part del seu territori en mans de l’Estat Islàmic i una economia i societat devastades. Un incendi que ja s’ha estès a bona part de la regió. Fins i tot un dels seus defensors més aferrissats, Tony Blair, va demanar disculpes per aquells fets i va deixar entendre que l’actual situació al Pròxim Orient és conseqüència d’aquella guerra.

En el seu moment, experts, diplomàtics i la majoria de la comunitat internacional van alertar que aquest seria el futur més probable per a Iraq i els seus veïns si es duien a terme els plans dels neoconservadors estatunidencs i els seus aliats europeus –bàsicament els laboristes britànics i el PP espanyol. Però els defensors de la invasió van acabar imposant el seu criteri amb els resultats previstos per tothom menys ells.

Però, de qui va ser la culpa d’aquella guerra que ara ja quasi ningú s’atreveix a defensar? Bush? Blair? Els més informats sobre el tema podrien oferir més noms: Dick Cheney, Donald Rusmfeld, Colin Powell, Condoleezza Rice, Paul Wolfowitz? Potser també José María Aznar com a còmplice necessari? Doncs no, la història es reescriu constantment i avui en dia resulta que “l’inspirador” o “instigador” de la invasió va ser un iraquià que quasi ningú recorda: Ahmed Xalabi.

Ahmed Xalabi era un opositor a Sadam Hussein, exiliat i dirigent del Congrés Nacional Iraquià (CNI), un grupuscle finançat per la CIA. Xalabi va morir ahir i el seu obituari ha arribat a la majoria de grans diaris del món. Però, per art de màgia, en aquesta apareix com “l’instigador de la caiguda de Sadam i la inestabilitat d’Iraq”; “l’inspirador de la intervenció”; qui “va convèncer als EUA d’atacar” (i 2) o “va animar” aquest.

I aquesta són exemples de la premsa catalana i espanyola. L’anglosaxona encara ha anat més enllà i han arribat a donar-li el paper “d’arquitecte” de la invasió o a assegurar que sense ell “els EUA probablement no haurien envaït l’Iraq”.

És cert que Xalabi va defensar la invasió i que el seu grup va elaborar informes falsos assegurant que Sadam Hussein posseïa armes de destrucció massives que van servir per justificar la invasió. Però aquests informes, molt precaris, només van convèncer a qui volia ser convençut –en realitat molt poca gent, però molt poderosa- i Xalabi era només una de les fonts que asseguraven que aquestes armes existien. Ara se sap que els polítics dels EUA i el Regne Unit van pressionar els seus serveis d’informació per aconseguir que exageressin o manipulessin les dades per tal de justificar un atac que, molt probablement, estava decidit d’abans i no tenia res a veure amb aquestes armes. Van inventar proves, van mentir a l’ONU i a les seves poblacions i en les cròniques d’aquells fets a penes hi pareix cap menció a Xalabi.

Bush i el seu govern no havien de ser “convençuts” per ningú per promoure aquella guerra i menys per un iraquià que ja llavors tenia ben poca credibilitat. Molt menys podia “inspirar” o “instigar” res i, com a molt, podia “animar” la invasió amb el benentès que això el posa en el mateix pla que, per exemple, Federico Jiménez Losantos o Hermann Tertsch, per posar només dos exemples “d’animadors” de la guerra coneguts al nostre país.