Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La distància entre la classe política i el periodisme s’evidencia i cada cop més, a les conferències i rodes de premsa que els càrrecs públics i responsables dels partits, convoquen. No només es tracta d’una distància física que s’ha accentuat amb l’aparició a l’escena del plasma darrera del qual s’amaga Mariano Rajoy quan li convé, sinó que és una distància que es fa abismal si ens referim al concepte mateix de la roda de premsa.

Se suposa que l’interès dels convocants és explicar-se sobre una matèria i sotmetre’s a les preguntes dels periodistes perquè aquests puguin ampliar la informació i aprofundir en el tema.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

I també se suposa, però deu ser suposar massa, que els periodistes anem a fer-hi preguntes pertinents, mirant de fer aflorar les contradiccions si n’hi hagués i interrogant els compareixents més enllà de la superfície dels fets exposats, en un intent d’arribar al fons de la notícia. Però res de tot això és el que passa últimament en les conferències i rodes de premsa.

Potser és que fa massa temps que ens vam acostumar a allò tan gastat d’ “avui no toca” que feia servir l’ex-president Pujol, quan no volia que li preguntessin per res que no fos allò que estava interessat a respondre. Per mi, va ser llavors quan vam començar a perdre.

En aquell laisser faire quotidià, vam perdre-hi bous i esquelles perquè no ens vam adonar del despropòsit monumental que representava per la professió, privar-nos d’insistir en allò a què estàvem obligats com a periodistes. Ens vam creure que l’altre tenia el dret a decidir què tocava i què no tocava preguntar i així vam precipitar-nos, potser sense ser-ne massa conscients, pel penya-segat dels interessos de les institucions, organitzacions polítiques i empreses, que ara ens convoquen per vendre’ns el seu producte i que no estan gens interessats a què ens sortim del guió.

De la nit al dia ens hem convertit en uns mers transmissors dels missatges preparats, embolicats adequadament per ser publicats o emesos pels nostres mitjans. Per això, no ens ha d’estranyar que se’ns convoqui a ser testimonis de monòlegs que, un cop han estat fets i sense permetre cap pregunta, es donen per acabats o, en el millor dels casos s’hi permet una sola pregunta, que, per més casualitat, la persona que la fa, escollida a l’atzar, és d’un mitjà afí i no qüestiona, sinó que rebla el clau del que ens acaben de vendre.

Aquesta anomalia informativa que representa una roda de premsa sense preguntes, ja va revoltar, el 2011, 5.000 periodistes de diverses redaccions de Catalunya i Espanya, que van signar un manifest i van fer campanya a través del hashtag #sensepreguntesnohihacobertura La intenció de la campanya era no permetre que se’ns pugin a cavall i que se surtin amb la seva a l’hora de conduir les notícies cap als seus interessos, dificultant als periodistes, la seva principal raó de ser: buscar una informació veraç i contrastada.

Han passat quatre anys i no ens n’hem sortit. Amb plasma o sense, cada vegada més, els periodistes seguim anant a recollir declaracions i a cobrir rodes de premsa sense preguntes, a les quals assistim, impassibles, perquè les direccions dels mitjans han acceptat que és el que hi ha i que no hi ha res a fer. Però aquesta renúncia no ens ha de fer perdre de vista que per deontologia i ètica professionals, els periodistes no podem dimitir de la missió que tenim perquè, la nostra, no és una professió per a mesells que, amb resignació, s’empassen el que interessadament ens volen vendre. I per això, seguirem insistint que, avui sí que toca.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.