Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Vuit anys després topo amb una realitat semblant, encara que als mitjans no hi ocupi el mateix lloc destacat. A Mèxic segueixen matant periodistes per raons ben diverses: venjances, crim organitzat, corrupció, interessos comuns, impunitat. O per fer la seva feina, buscar la veritat. Les autoritats s’escuden en què es maten igualment altres professionals. Però les organitzacions de drets humans i de defensa de la llibertat d’expressió consideren que Mèxic encapçala la llista de països amb més assassinats de periodistes a Amèrica.

Martha Figueroa, advocada i activista feminista a Chiapas compartia durant la festa del 2 de novembre a Facebook un tradicional altar de morts amb uns protagonistes inimaginables fora de la regio. “Acte de reconeixement i altar per les nostres defensores, periodistes i activistes assassinades”. Al Museu Memoria y Tolerancia l’ofrena era “En memòria dels periodistes assassinats” i la va inaugurar la mare del fotoperiodista Rubén Espinosa. Tots fent una crida per acabar amb la impunitat. La CIDH (Comisión Interamericana de Derechos Humanos) difonia que des del 2010 a Llatinoamèrica havien mort assassinats 150 periodistes, 55 d’ells a Mèxic. Rayuela, editorialista de La Jornada, l’endemà escrivia a l’última pàgina “cabe preguntar que hemos hecho los periodistas para merecer que nos maten”.

Quan hi ha un dia internacional o una llei especial, malament rai. El 2 de novembre és el Dia Internacional per a posar fi a la impunitat dels crims contra periodistes. Ho desconeixia. En l’acte commemoratiu, que per això serveixen aquestes jornades, el president de la CNDH (Comisión Nacional de Derechos Humanos) de Mèxic, Luis Raul Gonzalez, va xifrar en 107 els periodistes assassinats al país des de l’any 2000. Des de 2010 han rebut 488 queixes per greuges a informadors, segons recollia el diari El Universal.

A partir d’aquest gener Mèxic posarà en marxa una Alerta Primerenca per a Periodistes i Defensors de drets humans “Alerta 6”, en referir-se a l’article sisè de la Constitució. La impunitat superior al 90% en qualsevol delicte, és més evident quan les víctimes són informadors. El desinterès i l’apatia és comú en una societat que ni s’immuta ni se solidaritza davant d’aquesta “emergència nacional” en paraules del director d’Article 19 a Mèxic i Centreamèrica, Darío Ramirez. Com expressa el secretari general de l’Organització d’Estats Americans, Luis Almagro, és la forma “més extrema de censura”. I com afegeix la directora general de la UNESCO, Irina Bokova, cada crim de periodista sense resoldre “anima a altres criminals i provoca un cercle viciós de violència”.

És clar que en la dualitat que es viu a aquest país, hi ha uns periodistes inabastables, rodejats de guarures, guàrdies de seguretat i privilegis, que poc necessiten aquestes alertes. Un exemple seria l’hàbil teacher, el presentador del canal de les estrelles, Televisa Ràdio i TV, Joaquín López-Doriga, prolífic periodista hispano-mexicà nascut a Madrid. Flamant premi Ondas, potser per fer-li passar la mala estona provocada per una denúncia de xantatge per un tema urbanístic per part de la seva esposa, els de Prisa li guardonen “la trajectòria”. Una carrera impecable si es tracta de fer diners i publicitat, tal com denuncia sinembargo.mx, la revista digital dirigida pel reconegut periodista i premi Planeta, Jorge Zepeda Patterson. De tot plegat una recomanable pel·lícula, La dictadura perfecta, en fa una sàtira delirant.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.