La setmana passada circulava àmpliament per les xarxes socials un article de The New York Times –que el diari va destacar en la seva portada impresa- on res feia una radiografia de la degradació de la llibertat de premsa a l’Estat espanyol –si bé el reportatge se centra en els mitjans de Madrid. El periodista nordamericà destacava el paper dels mitjans emergents –ElDiario.es, El Español o Ahora- contra la rendició dels grans mitjans tradicionals –citant inclús exemples concrets, alguns explicats en el seu moment per Mèdia.cat-, que ofegats pels deutes i en mans dels poders financers i polítics havien renunciat al seu paper de contrapoder.

Tot i el ressò social, només els mitjans emergents lloats per The New York Times o alguns altres de fora de Madrid van ressenyar l’article. Encara que no és cert que aquest no hagi arribat a les redaccions dels mencionats. Ahir mateix es feia públic que El País suspenia la col·laboració de Miguel Ángel Aguilar –fixa des de 1994- per les opinions expressades a The New York Times.

Però encara menys cobertura ha tingut l’informe «Espanya, la llibertat de premsa en un moment de canvi» publicat fa just sis dies i enllaçat pel diari americà. L’estudi, signat per l’Institut Internacional de la Premsa (IPI en les seves sigles angleses) i la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI) recomana, entre altres, la derogació de l’anomenada ‘Llei Mordassa’ i la fi del control governamental de RTVE. Dos dels principals esculls, al seu entendre, per a millorar l’estat de la llibertat d’informació a l’Estat espanyol. Només El Mundo, 20 Minutos i EFE –entre els grans mitjans- han informat de l’estudi, fins on ha trobat Mèdia.cat. Alguns diaris locals s’han fet ressò del teletip de l’agència pública i el tema pràcticament l’ha cobert en solitari la premsa digital. En català és pràcticament impossible trobar-hi cap referència.

I ara l’exemple

Però és tan precària la llibertat d’informació a l’Estat espanyol? Exageren The New York Times i l’IPI? Només durant aquesta setmana s’ha pogut veure un exemple dels tabús que limiten la pluralitat mediàtica. Fa deu dies El Español publicava la presumpta estafa que Corinna zu Sayn-Wittgenstein –antiga amant de l’anterior Rei espanyol, Joan Carles de Borbó- havia realitzat utilitzant el nom del Cap d’Estat.

Altre cop la notícia s’ha considerat més rellevant a l’altra banda de l’Atlàntic que a la mateixa Madrid on a penes ha estat reproduïda en alguns digitals. Mentre la majoria de mitjans –els que han publicat alguna cosa- es mantenien ocupats amb la xafarderia del dúplex que Joan Carles i Sayn-Wittgenstein haurien compartit a Suïssa, el fet realment important passava desapercebut.

En el reportatge de The New York Times, el director de El País, Antonio Caño, assegura que el deute de Prisa no afecta «de cap manera» els continguts del diari i que «el que es publica és el que el director d’El País vol publicar». L’última referència a Corinna zu Sayn-Wittgenstein que pot trobar-se al seu arxiu data de l’abril.