Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Parlen de la detenció de “quatre homes, d’entre 17 i 37 anys i nacionalitat marroquina, pel robatori amb violència i lesions que va patir un jove 27 anys de nacionalitat moldava”. La notícia és d’aquesta setmana però hi ha un detall sobrant que es repeteix dia sí dia també. El text és d’un mitjà públic però el patró es repeteix en un fotimer de diaris, ràdios, televisions, periòdics, digitals… privats.

Podríem debatre si esmentar que els quatre homes tenen “entre 17 i 37 anys” és rellevant, però ara em centro en una de les rutines acrítiques que veiem més repetides als mitjans: assenyalar unes suposades nacionalitats.

Què aporta saber que els presumptes –també caldria parlar del presumpte ús de la presumpció d’innocència– agressors són de nacionalitat marroquina? La tipologia de succés o el modus operandi són propis del regne de Mohammed VI? O d’algun dels pobles que controla, com ara amazics o saharians? I saber que la víctima és de nacionalitat moldava, què? Els ciutadans expatriats de la república de Nicolae Timofti són especialment susceptibles a rebre atacs?

Quina imatge donem de les persones migrades?

“Per al cas dels delictes comesos per immigrants, és especialment adequada, doncs, la recomanació que ens ocupa i posa el periodista davant un dilema: com no contribuir al reforçament del discurs racista o, si es vol, dels corrents racistes del discurs –pel fet de dir, per exemple, que un atracador és marroquí– sense alhora faltar a la veritat o deixar de donar tota la informació disponible?”, plantejava Xavier Giró, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, en un monogràfic del 2002 sobre la qüestió del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

D’entrada, a l’hora d’exercir la professió ens trobem que les fonts dels successos són, bàsicament, policials, d’uns cossos que tenen tendència a estereotipar i etiquetar-ho tot, a donar informacions en comptagotes i facilitant, tan aviat com poden, el sexe, l’edat, la nacionalitat, el lloc de residència i el rol que se li atribueix. I se’n fa seguidisme. Si es burxa una mica, a més, es poden arribar a aconseguir les inicials dels protagonistes. Només falta un mitjà amb viratges groguencs per acabar publicant noms, cognoms, fotos i parlar amb els seus veïns perquè diguin “que ja es veia que era estranyot” o “que mai ho hauria dit, no en teníem cap queixa”.

L’any 1996, un grup de companys ja es va plantejar la qüestió i en va fer un manual. Més endavant, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va publicar una guia per ampliar el punt 12 del Codi Deontològic, que demana “actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia […]”.

La guia és clara: “No s’ha d’incloure en la informació el grup ètnic, el color de la pell, el país d’origen, la religió o la cultura si no és estrictament necessari per a la comprensió global de la notícia”. El document desenvolupa aquest punt i cinc més:

– “Cal evitar les generalitzacions, els maniqueismes i la simplificació de les informacions”.
– “No s’han de potenciar les informacions negatives ni sensacionalistes. S’ha d’evitar la creació de conflictes o dramatitzar-los”.
– “Impulsar la pluralitat de les fonts d’informació, pròpies d’una societat diversa”.
– “Els professionals han de ser conscients de la importància de la ubicació física de la informació i la utilització del material gràfic”.
– “Cal millorar els mecanismes periodístics que afavoreixen la interculturalitat”.

Tot amb tot, abans de remarcar les nacionalitats, algú s’ha plantejat si els protagonistes en tenen més d’una? Si han nascut al país o fa molt que són entre nosaltres? I els seus sentiments de pertinença?

Quan tots tenim identitats i pertinences múltiples que evolucionen al llarg de la nostra vida, voleu dir que té gaire sentit d’anar simplificant-les? O, encara pitjor, destacar les que marquen que no són “dels nostres”?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.