Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El passat divendres vaig anar al CCCB a veure les obres premiades al World Press Photo. A la sortida em vaig trobar a en Pau, un vell amic de l’institut que havia tingut la mateixa idea que jo. Després del necessari quètalcometvalavida, vam enllaçar la conversa amb el contingut de l’exposició. Òbviament li vaig preguntar “què, quina és la que t’ha agradat més?” i, sense pensar-s’ho massa, em va etzibar que “les d’animals carnívors i les esportives” perquè “la resta és el de sempre: putes, guerres, misèria i drogues”.

Em vaig quedar petrificat. Reconec que em va agafar a peu canviat. No vaig saber què dir. Només vaig poder balbucejar-li que aquelles fotos eren útils i servien per ensenyar i denunciar una realitat que s’havia de canviar. Ell va assentir amb indiferència i pocs minuts després ens vam acomiadar.

En el camí de tornada a casa no podia parar de pensar en aquell “és el de sempre”. En Pau no sentia cap mena de sensibilitat envers el patiment i l’horror retratat en aquelles fotasses. El més preocupant era aquell “sempre”, que denotava un punt de cansament i de costum a veure imatges molt explícites i punyents. l, tot i així, el seu cap les descartava de la mateixa manera que descarta els anuncis a Internet. En aquella mateixa nit es cometria un dels atemptats més sagnants en territori europeu i la reflexió es feia encara més necessària.

Vaig acabar d’entendre aquell “sempre” mentre mirava els noticiers del dissabte. Voluntàriament o involuntàriament, la locució de les peces informatives sempre s’acompanyaven d’imatges explícites de cadàvers a terra, gent escapant de la sala de concerts mentre arrossegava cossos en la fugida, sang, trets i explosions.

De mica en mica ens hem acostumat a la normalització del dolor, del patiment i de la violència a través de la seva mediatització. Tinc la sensació que a cada catàstrofe, s’apuja un xic el nivell de sensacionalisme i de morbo. I el terrorisme ha acabat basant la seva estratègia de la por en aquesta línia, perquè són plenament conscients que els seus atacs es maximitzaran a escala mundial gràcies a l’altaveu dels mèdia i en qüestió de minuts.

És notícia? Per descomptat. Es pot informar d’una altra manera? Per descomptat, també. O, com a mínim, mirar de ser curosos amb el patiment de les víctimes i amb la desensibilització progressiva dels espectadors. Però per fer-ho és necessari tenir sang freda, consciència i capacitat de reflexió de manera gairebé instantània en el procés d’elaboració i edició del material informatiu. I tot això en una era on el que importa és més la immediatesa que no pas la qualitat.

El professional no és l’únic actor. L’espectador també té part de culpa quan decideix comprar el discurs sensacionalista del “tot val” en lloc de la informació contrastada, rigorosa i ben tractada. Però qui ensenya a consumir la informació en l’era de la societat de la informació? La responsabilitat és exclusiva de l’empresa editora (i dels seus interessos)? Ho hem de deixar en mans del sentit comú?

Sento que, com a societat, estem perdent el periodisme com a eina de denúncia i de transformació social i que, entre tots, l’estem convertint en una institució per assabentar-se de les coses, una espècie de BOE o de DOGC del dia a dia, per comentar a les barres dels bars i fer-la petar a la cua del supermercat.

——-

A banda, cal destacar el cúmul d’errors i atemptats al codi deontològic que s’han comès durant el procés informatiu dels atemptats: presentadors estrella de les cadenes privades desinformant, confusió de banderes, morts que estaven ben vius i moltes més…

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.