A pocs dies de començar la campanya electoral per a les generals, les enquestes diuen que Ciutadans i Podem tornen a recuperar intenció de vot i se situen a l’alçada del PSOE. El bipartidisme espanyol s’esberla, titulen des de Madrid. I potser sí que serà així. Però serà una trencadissa més aparent que real, perquè la renovació que tant proclamen les dues noves formacions emergents què té de nova?

Podem recull el desencant de l’electorat espanyol d’esquerres, decebut per les clares servituds del PSOE amb l’statu quo i per la poca capacitat d’incidència d’Esquerra Unida. Per tant, Podem no respon a un nou espai polític, sinó que sorgeix per ocupar un espai ja existent, però desgastat, desencantat i esgotat. És un canvi de sigles.

I Ciutadans també. De fet, com va voler deixar clar el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, Ciutadans és el Podem de dretes, l’altra cara de la mateixa moneda: no respon a un nou espai polític, sinó que sorgeix per donar opció de vot als desencantats del PP. Són dues cares d’una mateixa moneda, que no sacseja ni sacsejarà l’Espanya política, sinó que només trencarà l’hegemonia de dues sigles històriques, les del PP i el PSOE.

Tant és així, que fins i tot el seu naixement i el seu creixement han estat paral·lels: tots dos partits s’han creat al voltant d’una figura mediàtica: el candidat despullat i el candidat de la cueta. Tots dos tenen verb fàcil, semàntica ràpida i, sobretot, un gran domini de la posada en escena. En Rivera, campió universitari d’oratòria, ha gaudit d’una sobrerepresentació mediàtica insòlita, apareixent setmana sí, setmana també als grans mitjans estatals sense haver tingut mai ni un sol diputat a les corts espanyoles. Un fet realment sense precedents. I l’Iglesias ha creat el seu propi personatge gràcies a les seves habilitats tertulianes, explotades fins a l’extenuació a la Sexta, cadena de televisió propietat del Grup Planeta. Són dos casos dignes d’estudi. Dos casos que deixen els grans mitjans de comunicació en una posició realment galdosa perquè evidencien, clarament, les servituds de l’espai comunicatiu espanyol amb l’statu quo.

Arribats aquí, no és sobrer recordar que la crisi financera ha obert les portes dels consells d’administració dels grans mitjans perquè hi entrin els bancs, que s’han fet amos i senyors d’una part important del pastís mediàtic espanyol. Aquesta és la realitat. La trista realitat del periodisme espanyol, que està més encotillat que mai! Tota la informació econòmica ha de passar pel sedàs banquer, alhora que –arran del procés català- tota la informació política cada cop passa més pel petit embut de la unitat d’Espanya. La informació que surt dels grans mitjans espanyols està més condicionada que mai. I han estat aquests grans mitjans els qui han creat Ciutadans i Podem. Comptat i debatut, doncs, on queda la regeneració i la renovació que tant pregonen?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.